Total Km. 52,00
Temps Mov. 4:25:00
Temps Atur 1:03:00
Temps Tot. 5:28:00
Asc 1.489
Descens 1.317
High 2.208
Low 1.204
Temps Mov. 4:25:00
Temps Atur 1:03:00
Temps Tot. 5:28:00
Asc 1.489
Descens 1.317
High 2.208
Low 1.204
Avui toca una etapa d’altura. Hem de travessar el Plateau del Marguerais, important formació càrstica que travessa una antiga pista militar per sobre dels 2.000 metres.
Com la travessa es llarga, comencem d’hora i a les 9 ja estem sobre les bicicletes pujant el Coll de Tende. El pugem seguint el traçat de l’antiga carretera que, de fet, a la seva vegada segueix l’antiga pista feta per la vesant italiana al segle XVIII, que va ser reformada i ampliada al segle XIX. A un dels revolts, encara hi ha un senyal del XIX que indica que som a la carretera de Niça a Cuneo.
No seguim el traçat de l’antiga calçada romana, ja que està en molt mal estat i representaria força estona d’empènyer bicicleta. Es tracta d’una antiga calçada, que en la part sup
erior està força malmesa, però que durant segles va ser el camí per poder travessar entre la part italiana i la part francesa dels Alps marítims, doncs es el coll mes baix.
La pujada es suau, i el pendent del coll no es exagera, al contrari del que passa a França, on per salvar el desnivell, l’antic camí fa 48 paelles. Anem pujant progressivament els 8 quilòmetres d’ascensió. El dia està una mica enlleganyat i amb boires que s’enganxen a les muntanyes i que ens fan pensar un possible canvi de temps.
En Guim ens acompanya en aquesta pujada. Pletòric d’energia va pujant al seu ritme i aviat el perdem de vista. Ja ens retrobarem al coll. Des de dalt, la vista no es nítida per les brumes que s’enganxen a les muntanyes. Hi ha de nou fortificacions abandonades en runes per tot arreu. Certament, el nostre passat Europeu està ple de recels mutus.
Passem les diferent construccions de l’antic Fort Central, amb el seu recinte rodejat d’un fossar, les parets plenes d’espitlleres per a defendre el fort. Devia fer impressió quan era nou, i els hiverns en aquestes guarnicions devien ser força rigorosos.
Travessem les pistes d’esquí de Limonetto i encarem la primera pujada cap a l’altiplà, que ens porta sobre les pistes d’esquí. La pista comença a estar força malmesa, i al fons s’endevinen ja les grans masses càrstiques. El paisatge es immens.
Enfilem la pista, que comença a estar força malmesa cap al Colle della Boaira, punt d’entrada del Plateau de Marguerais. La pista en algunes parts està excavada a la roca, amb grans
vistes. Passem el petit Colle della Perla (2.083 m.) i remuntem per la dura pista fins una gran paella, força malmesa en el que es ja la tercera pujada del dia, i arribem finalment, després d’una curta baixada al Colle della Boaira (2.102 m.).
Poc a poc el paisatge s’ha anat transformant. La vegetació es mes escassa, pràcticament ha desaparescut tot rastre de vida, menys alguns petits ocells. Fins i tot les marmotes, companys inseparables de tota la travessa han desaparescut. El paisatge comença a agafar uns certs aires lunars.
La pista a partir d’aquest punt està força malmesa i es converteix en un veritable trencacames durant els
següents 10 quilòmetres. Pugem amb dificultat els petits desnivells de 80 o 100 metres, i les baixades, malgrat ser una pista, semblen veritables trialeres. Anem fent bots d’una banda a l’altre, i costa mantenir l’equilibri. Es espectacular. Les pedres irradien una gran claror amb els seus colors clars.
El paisatge es tant impressionant som esgotador el pedalar en aquestes condicions, però no podem evitar anar aturant-nos per a gaudir de l’immensitat del paisatge. Seguim pujant i baixant, i acumulant metres de desnivell, fins a arribar al Colle dei Signori (2.111 m.), on el paisatge canvia radicalment. Estem sortint del plateau.
Encara ens queda la darrera pujada, que ens portarà fins al Passo Farmagal, que amb 2.202 m. serà el punt mes alt del dia. Encara ens queden mes de 20 quilòmetres de baixades i planejar, amb alguna diminuta pujada.
El paisatge canvia ràpidament quan perdem alçada, i el camí passa per boscos tot resseguint les fondalades de les valls, fins a arribar a les pistes de l’estació d’esquí de Monesi. Es una petita estació, que ha conegut temps millors. Baixem fins a Monesi per una pista de ciment i asfalt força malmesa, on
ens espera el Guim i mengem a la Vecchia Partenza, que es l’alberg on volíem dormir, però no hi havia lloc.
Després de dinar agafem el cotxe, i per una carretereta, anem fins a Upega, petit i bonic poble a on fem nit al Posto di Tapa l’Albergo del Sole. Es tracta d’un lloc senzill, agradable i net. De fet, te mes sentit fer nit a aquí que no pas a Monesi, que es força decadent.
Arribem a temps. Quan descarreguem el cotxe comença la tempesta. Upega es un petit poble enfilat al costat de la muntanya, de cases de pedra i carrers estrets on es respira molta tranquil·litat. Es un poblet amb encant, amb una petiteta estació d’esquí de fons.
El Posto Tapa es també un centre d’activitats esportives, on lloguen bicicletes i organitzen coses. Els propietaris son una parella jove, molt agradable i amb els que xerrem una bona estona. De fet, som els únics residents de la mateixa, a part d’una estranya parella d’una mare i el seu fill, que sopen a la casa (no aconseguim aclarir si també hi dormen) i que ens expliquen que tenen una casa al poble i que com feia mes de dos anys que no venien, han vingut a veure si segueix dempeus.
Sopem tots plegats amb la parella italiana i xerrem agradablement.
Per obtenir el Track: Etapa 18 - Limonetto - Upega - Track
Per veure les fotos: Etapa 18 - Limonetto - Upega
Com la travessa es llarga, comencem d’hora i a les 9 ja estem sobre les bicicletes pujant el Coll de Tende. El pugem seguint el traçat de l’antiga carretera que, de fet, a la seva vegada segueix l’antiga pista feta per la vesant italiana al segle XVIII, que va ser reformada i ampliada al segle XIX. A un dels revolts, encara hi ha un senyal del XIX que indica que som a la carretera de Niça a Cuneo.
No seguim el traçat de l’antiga calçada romana, ja que està en molt mal estat i representaria força estona d’empènyer bicicleta. Es tracta d’una antiga calçada, que en la part sup
erior està força malmesa, però que durant segles va ser el camí per poder travessar entre la part italiana i la part francesa dels Alps marítims, doncs es el coll mes baix.La pujada es suau, i el pendent del coll no es exagera, al contrari del que passa a França, on per salvar el desnivell, l’antic camí fa 48 paelles. Anem pujant progressivament els 8 quilòmetres d’ascensió. El dia està una mica enlleganyat i amb boires que s’enganxen a les muntanyes i que ens fan pensar un possible canvi de temps.
En Guim ens acompanya en aquesta pujada. Pletòric d’energia va pujant al seu ritme i aviat el perdem de vista. Ja ens retrobarem al coll. Des de dalt, la vista no es nítida per les brumes que s’enganxen a les muntanyes. Hi ha de nou fortificacions abandonades en runes per tot arreu. Certament, el nostre passat Europeu està ple de recels mutus.
Passem les diferent construccions de l’antic Fort Central, amb el seu recinte rodejat d’un fossar, les parets plenes d’espitlleres per a defendre el fort. Devia fer impressió quan era nou, i els hiverns en aquestes guarnicions devien ser força rigorosos.
Travessem les pistes d’esquí de Limonetto i encarem la primera pujada cap a l’altiplà, que ens porta sobre les pistes d’esquí. La pista comença a estar força malmesa, i al fons s’endevinen ja les grans masses càrstiques. El paisatge es immens.
Enfilem la pista, que comença a estar força malmesa cap al Colle della Boaira, punt d’entrada del Plateau de Marguerais. La pista en algunes parts està excavada a la roca, amb grans
vistes. Passem el petit Colle della Perla (2.083 m.) i remuntem per la dura pista fins una gran paella, força malmesa en el que es ja la tercera pujada del dia, i arribem finalment, després d’una curta baixada al Colle della Boaira (2.102 m.).Poc a poc el paisatge s’ha anat transformant. La vegetació es mes escassa, pràcticament ha desaparescut tot rastre de vida, menys alguns petits ocells. Fins i tot les marmotes, companys inseparables de tota la travessa han desaparescut. El paisatge comença a agafar uns certs aires lunars.
La pista a partir d’aquest punt està força malmesa i es converteix en un veritable trencacames durant els
següents 10 quilòmetres. Pugem amb dificultat els petits desnivells de 80 o 100 metres, i les baixades, malgrat ser una pista, semblen veritables trialeres. Anem fent bots d’una banda a l’altre, i costa mantenir l’equilibri. Es espectacular. Les pedres irradien una gran claror amb els seus colors clars.El paisatge es tant impressionant som esgotador el pedalar en aquestes condicions, però no podem evitar anar aturant-nos per a gaudir de l’immensitat del paisatge. Seguim pujant i baixant, i acumulant metres de desnivell, fins a arribar al Colle dei Signori (2.111 m.), on el paisatge canvia radicalment. Estem sortint del plateau.
Encara ens queda la darrera pujada, que ens portarà fins al Passo Farmagal, que amb 2.202 m. serà el punt mes alt del dia. Encara ens queden mes de 20 quilòmetres de baixades i planejar, amb alguna diminuta pujada.
El paisatge canvia ràpidament quan perdem alçada, i el camí passa per boscos tot resseguint les fondalades de les valls, fins a arribar a les pistes de l’estació d’esquí de Monesi. Es una petita estació, que ha conegut temps millors. Baixem fins a Monesi per una pista de ciment i asfalt força malmesa, on
ens espera el Guim i mengem a la Vecchia Partenza, que es l’alberg on volíem dormir, però no hi havia lloc.Després de dinar agafem el cotxe, i per una carretereta, anem fins a Upega, petit i bonic poble a on fem nit al Posto di Tapa l’Albergo del Sole. Es tracta d’un lloc senzill, agradable i net. De fet, te mes sentit fer nit a aquí que no pas a Monesi, que es força decadent.
Arribem a temps. Quan descarreguem el cotxe comença la tempesta. Upega es un petit poble enfilat al costat de la muntanya, de cases de pedra i carrers estrets on es respira molta tranquil·litat. Es un poblet amb encant, amb una petiteta estació d’esquí de fons.
El Posto Tapa es també un centre d’activitats esportives, on lloguen bicicletes i organitzen coses. Els propietaris son una parella jove, molt agradable i amb els que xerrem una bona estona. De fet, som els únics residents de la mateixa, a part d’una estranya parella d’una mare i el seu fill, que sopen a la casa (no aconseguim aclarir si també hi dormen) i que ens expliquen que tenen una casa al poble i que com feia mes de dos anys que no venien, han vingut a veure si segueix dempeus.
Sopem tots plegats amb la parella italiana i xerrem agradablement.
Per obtenir el Track: Etapa 18 - Limonetto - Upega - Track
Per veure les fotos: Etapa 18 - Limonetto - Upega
Enviar a un amic
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada