diumenge, 29 de juny del 2008

Vancouver - Segon dia

Encara mes calor, i sempre un sol radiant. No érem al país de la pluja?. Avui arribarem als 30 graus. Potser si que no som a Canada. L’Starbucks continua ple a les sis del mati, si be avui el personal ha canviat, i es d’un perfil mes indefinit. Molt wasp amb pinta d’anar o venir de fer esport. De tota manera, continua sent un misteri que fa la gent a aquesta hora.

Avui es el nostre darrer dia de viatge. Es barregen les ganes de tornar i veure de nou a la Carla i l’Imma amb la pena pel final d’un viatge meravellós per un país extraordinari i per deixar aquí a l’Alvaro. Avui farem de turistes com cal, i agafem el Bus (troley) turístic. Seguim el recorregut ben amatents, fins a arribar a Stanley Park, on baixem i passegem.

Fa força calor. La marea està baixant. La vista de l’skyline paga la pena. Els ànecs neden i passegen per la sorra, mentre els corbs pesquen cloïsses i les llencen contra el sol per tal de trencar-les i poder-se-les menjar. Un espectacle curiós. La vista de West Vancouver es també extraordinària. Seguim el manual del perfecte turista, fins que tonem cap a la ciutat per a veure el partit de la final de l’Eurocopa.

Anem al Smiley’s Pub, pub irlandès amb varies pantalles gegants a on es pot veure el partit. L’Alvaro i l’Anna a favor d’Espanya i jo d’Alemanya. Els locals a favor de tots dos. Una sàvia opció, ja que tots guanyen, menys jo.

El viatge s’acaba. Acompanyem a l’Alvaro al YMCA Hotel, un hotel gestionat per la “Young, Women and Children Association”, una fundació benèfica que ajuda a joves, dones i infants desvalguts. Es una residencia molt correcte.

Arriba l’hora d’agafar les maletes i diem adéu a l’Alvaro a la cruïlla de Robson i Howe. Una despedida austera i amb poques paraules. Es la seva segona experiència ‘estiu a l’estranger. No puc evitar pensar com ha canviat i madurat. Fa uns anys, quan l’Anna anava a les Illes Britàniques a l’estiu, ell no volia ni sentir parlar d’anar a estudiar fora, mentre que ara està completament convençut dels beneficis de fer-ho i dominar un idioma. Un bon canvi.

L’avió s’enlaira. Tornem a passar per sobre les muntanyes nevades i les geleres de les Coastal Mountains i enfilem cap al Pol Nord, doncs aquest avió vola per la ruta polar. En 8,30 hores arribarem a Amsterdam i d’allí a Barcelona, on arribarem a les 5,30 de la tarda. L’Anna està ja pensant en els exàmens de recuperació de la selectivitat i en l’estiu a l’acadèmia a Sevilla. Jo pensant en veure a la Carla i l’Imma i en enyorar de nou a l’Alvaro i l’Anna. També enyoraré aquest extraordinari país i la seva gent.




Fins aviat Alvaro! Gaudeix d’una gran ciutat i d’una gran experiència. Son els grans regals de la joventut.
Per veure les fotos clicka aquí: 080628-29 - Vancouver

dissabte, 28 de juny del 2008

Vancouver - Dia 1

Vancouver, territori descobert el 1792 pel capità George Vancouver, que va prendre possessió del territori per a la corona britànica. Pobres indis! Les sis del matí d’un dia radiant. Ni un núvol, i una previsió de 28 graus de màxima. No podíem demanar res millor! Estem al Fairmont Waterfront Hotel, per recomanació del B. Floyd. El lloc es tranquil, tot just davant de l’aigua, una elecció perfecte per la llum i la tranquil·litat. Evidentment, no hi pot faltar l’Starbucks de rigor, que ja te cua en un dissabte a les sis del matí, fet difícil d’entendre. El carrer està ple de gent, que no soc capaç d’identificar si tornen de festa i si han sortit d’hora de casa. Per l’aspecte, crec que es mes la segona possibilitat que la primera, encara que no aconsegueixo entendre a on van. Com l’Alvaro i l’Anna encara dormen i jo aprofito per a passejar i per treure una mica de feina de sobre.

Pel carrer hi ha una munió d’asiàtics, que es una de les colones mes grans de Vancouver, amb gran preeminència de xinesos, no en va, el Xinatown de Vancouver es el segon mes gran d’Amèrica, després del de Nova York. Pels carrers es veu molta gent jove, i poca gent gran, possiblement es degut al fet que la gent mes gran viu a les zones residencials apartades del centre i no baixen tant sovint al downtown.

La ciutat sembla relaxada, i amb una atmosfera molt agradable. No en va, Vancouver està considerada la quarta ciutat del mon en qualitat de vida, i la primera d’Amèrica. Segons l’Alvaro i l’Anna, els recorda Nova York en petit, i en net els dic jo, i es cert, es un downtown que defuig el concepte clàssic de la ciutat americana que tenen un centre exclusivament d’oficines. Aquí els edificis d’apartaments, els centres comercials i els edificis d’oficines estan tots barrejats. Hi ha gent per tot arreu anant d’un lloc a l’altre. A mes, com es cap de setmana els carrers estan força tranquils de trànsit.

Davant de l’hotel està la marina a on aterren els hidroavions. Hi ha un moviment considerable de petits avions equipats per aterrar a l’aigua. La veritat es que es pràctic, doncs et deixen tot just davant de la ciutat. Això fa que hi hagi un moviment considerable a l’aigua entre grans i petits vaixells i els hidroavions. A vegades quan s'enlairen, no es sap com s’evitaran entre els. Però, òbviament, sempre ho aconsegueixen.

Al davant de l’hotel atraquen els grans creuers que visiten la ciutat. Ara mateix hi ha dos. I al fons, a l’altra banda de la badia es veu el moll de minerals i petroli, amb una gran muntanya de sofre. Al fons està West Vancouver, la millor zona residencial de Vancouver, i segons ens diuen, una de les més (o es la més?) cares de Canada. Al darrere les muntanyes encara tenen força neu, tot i que s’ha reduït bastant des de la nostra arribada fa una setmana. També tenim tota la vista sobre Stanley Park, el gran pulmó verd de Vancouver.

Serem a la ciutat dos dies. Primer pensava que seria massa temps, però ara veig que està be, tot i que Vancouver no es una ciutat que es pugui considerar un gran destí turístic. Les possibles activitat a la ciutat, a part de la visita al Museu i al Aquàrium, acaben aviat. Les grans atraccions son als voltants i nosaltres ja les hem fet, com anar a Whistler, les Coastal Mountains o a veure les Orques. La nostra idea es badar per la ciutat, viure la seva atmosfera i, com no, comprar com a europeus àvids de gastar un Euro fort.

Son les 9,30 i el sol comença a escalfar força quan ens posem en marxa. Aquest primer dia anirem a voltar per les zones comercials. Cada ú té els seus propis objectius. Ells botigues de moda i jo botigues de outdoors. Anem a West Broadway, carrer apartat del centre, però que es un gran eix comercial de material esportiu i botigues de bicicletes. Comprem (compro) algunes coses mentre els nois rondinen. A mida que passa el temps el carrer es va omplint de gent. La activitat comercial es viva i animada.

Després anem cap Robson Street, la gran artèria comercial de Vancouver. L’Alvaro i l’Anna estan al seu terreny, entrem i sortim de botigues, i al final, com es previsible ens comprem el que volem i el que no volem. L’Anna es feliç amb la seva maleta nova, per a substituir la ganga que varem comprar l’any passat a Nova York a Xinatown i que no ha resistit gaire. Les voreres son plenes de vianants; turistes, locals. Xineses amb paraigua per a tapar-se del sol, per a no perdre la seva pell blanca. Davant de la petita catedral, una parada contra la presència de tropes canadenques a l’Afganistan i de les americanes a l’Iraq. Els homeless (hi ha uns quants) al terra per les ombres. Hi ha lloc per tot hom.

Mengem quelcom al Bistro Italiano, un lloc amb cambreres simpàtiques. La que ens atén, una xinesa, ve escortada d’una altra cambrera indoeuropea. Fem bromes sobre perquè van de dos en dos. Segons l’Alvaro, la indoeuropea ensenya a la xinesa, i jo crec el contrari. Crec que l’Alvaro te perjudicis de superioritat de la raça blanca.

A mitja tarda la calor es important i ja en tenim prou de fer el consumista. Tornem a l’hotel i l’Anna i jo ens anem a la piscina mentre l’Alvaro practica el seu esport favorit, parlar per Skype. Qui anava a dir que a Vancouver acabaríem prenent una bany a mitja tarda a la piscina de l’hotel! La piscina no es molt gran, plena de nens sorollosos, com es normal a una piscina, però passem una estona agradable al solet.

Una vegada recuperats, anem a sopar a “A Kettle of Fish” restaurant agradable a Pacífic Avenue, tot just a l’altra banda de downtown. El peix es excel·lent i el vi també. Amb l’Alvaro anem fent proves de vins de British Columbia. No sabia que a aquesta regió hi haguessin vins, em pensava que érem massa al nord. De tota manera arribem a la conclusió que els blancs, sense ser espectaculars, es beuen be, però els negres, en el futur ens estalviarem.

El cambrer es simpàtic, encara que l’Alvaro sospita d’ell. De fet, l’Alvaro ha sospitat de 9 de cada deu homes que amb que ens hem creuat. O Vancouver es el paradís gay, o el radar de l’Alvaro està avariat. Personalment crec que es la segona opció.

divendres, 27 de juny del 2008

Lillooet - Vancouver


Lillooet. Son les sis del matí amb un sol radiant. No fa fred. Potser 18 graus, temperatura francament sorprenent en aquestes latituds, i el patró de l’hotel em diu que la previsió es arribar avui als 33 graus. Sembla increïble.

Reprenem la ruta 99 Sud, en direcció cap a Pemberton i Whistler. La carretera, estreta i amb el terra irregular, va fent revolts pel fons de la vall del Cayoosh Creek. El paisatge canvia completament del de Lillooet. Primer recorda les valls de la Sierra Nevada californiana, amb pins, que aquí ja no es veuen atacats per l’escarabat i un terreny amb grans despreniments que arriben fins al mateix riu. A mida en que guanyem alçada, la vall te un aspecte més alpí. La vegetació es més densa i arriba fins al riu d’aigües cristal·lines que hi ha al costat de la carretera. no es un riu d'aigues glacials i minerals de color terbol com els que hem vist a les Rockies. Els cims Tenen força neu.

Travessem repetidament el riu, o els torrents que hi desemboquen per mitjà d’estrets ponts de fusta. El dia es radiant i el paisatge també.

Arribem la zona alta de la vall, on hi ha un llac d’aigües transparents. Quina diferencia amb els llacs glacials de colors blaus turquesa! En aquest es pot veure clarament el fons, ple de troncs enfonsats, una gran quantitat. Provenen dels arbres caiguts que baixen amb el desgel. De fet, on ens aturem, els troncs fan una mena de barrera natural que va de banda a banda del llac, barrera que els ocells aprofiten estar-hi amb gran enrenou. Hi ha corbs, ànecs i altres ocells que xisclen. A l’altra banda del riu es veu un niu de castors, i al fons del llac, les muntanyes nevades tanquen el que es una veritable postal. Senzillament bucòlic.

Les muntanyes que ens envolten, tot i no tenir mes enllà els 3.000 metres, tenen grans geleres. Estem entrant a les Coastal Mountains, amb la punxa nevada de la Skihist Mountain (2.944 m.) davant nostra, imponent.

Baixem, per una carretera revirada, que posa a proba la capacitat de l’Alvaro d’agafar les corbes cap a l’esquerra, amb les que te un cert conflicte i la de l’Anna i meva per a resistir-ho. l’Anna es queixa de la conducció de l’Alvaro (i jo també), encara que l’Alvaro no està conforme amb les queixes i considera que es un gran conductor i poc a poc millora la traçada de les corbes.

El dia es radiant, lluminós i càlid. Baixem aturant-nos a fer fotografies i vídeos arreu, entre comentaris sarcàstics de tota mena dels nois per tanta filmació i reportatge. Ja som al fons de la vall, al Lillooet Lake, a tocar de Penderton, petita localitat amb algunes granges i motels. El paisatge es dens i verd. Ja som a la vall de Whistler i, a mida que ens hi apropem, el trànsit augmenta exponencialment.


Whistler. Es l’estació d’esquí mes famosa de British Columbia, i possiblement del Canada. Té dos àrees esquiables: Whistler Mountain i Blackcomb Mountain. Avui només està oberta la segona, i ens diuen que demà dissabte, obriran la primera. Per nosaltres es suficient, doncs només volem fer un volt i veure les pistes i la vista.


Whistler es un centre turístic de primera magnitud tant a l’hivern com a l’estiu. En aquesta època, es fa esqui (i molt snowboard) a la gelera i també BTT, en la modalitat de descens, encara que no se com pugen, possiblement amb alguna cabina, ja que als telecadires que nosaltres agafem, no es veuen bicicletes ni tenen fixacions per a penjar-les. Es un tipus de ciclisme molt diferent de l’europeu, i el practiquen bàsicament nois joves freeriders.

A l’arribar a l’esplanada de venda de forfaits, ens enduem la sorpresa de trobar-nos amb els Oscos, els nostres amics mexicans amb els que havíem compartit cap de setmana a casa els Floyd. Es tota una coincidència! Han vingut des de Vancouver ja que el seu fill Diego, que mai ha esquiat, vol provar l`snowboard a la gelera. Ens saludem tots divertits però no pugem junts doncs ells van justos de temps per tornar a Vancouver i nosaltres no volem anar fins a dalt de tot sinó només fer un volt i veure la vista.

La vista es imponent. La vall es amplia i es veuen arreu cims nevats i geleres. Sorprèn la quantitat de neu que encara hi ha a les pistes, fins a cotes força baixes, tot i la calor que està fent avui. De tornada, a la cadira ens creuem amb molts snowboarders, a quin més fatxenda. Uns pugen estirats a la cadira, els altres mig despullats, unes amb el pantalons baixats per a prendre el sol, altres amb una gorra i el casc podat mig cap enrere. No parem de riure mentre en els creuem baixant. L’Alvaro em diu que tregui la càmera i els filmi, però quan ho faig, com per encanteri, ja no ens creuem amb cap mes i no podem filmar-ho.

Mengem a Whistler en un lentíssim restaurant i passegem una mica pel poble, encara que no hi ha pas gaire a veure. A l’acabar, agafem la carretera cap a Vancouver. Es una carretera amb molt trànsit, i que a mes es troba en obres, per a fer una autovia de cara als JJOO de 2010. l’Única distracció que tenim es seguir a un Porsche vermell descapotable fins que el perdem de vista malgrat les vanes esperances de l’Alvaro de seguir-lo.

Camí de Vancouver veiem muntanyes i geleres immenses. Arribem al fons del fiord on està Squamish. Som a 40 Qm. de la ciutat i ja es zona residencial. Arribem a Vancouver en plena hora punta, l’Alvaro neguitós perquè es vol connectar a Skype. L’Anna i jo ens ho prenem amb tranquil·litat. Sol radiant, temperatura extraordinària. Arribem a l’hotel, on l’Alvaro es connecta com un desesperat i l’Anna i jo anem a passejar pel waterfront i a veure com aterren i s'enlairen els hidroavions.

Ens allotgem al Fairmont Waterfront Hotel. Enyorem el nostre lodge de Golden, i anem a sopar al centre, passant per un allau humà a Robson Street. El restaurant xinès es el Shanghai Lounge, res d’espectacular, però correcte. Poc a poc, el viatge arriba a la seva fi.

Per demà, diuen, pujarà encara mes la temperatura i ens aproparem als 30 graus i ni un núvol. Som a Canada?




Si vols vueres les fotografies, clica aquí: 080627 - Lillooet - Vancouver

dijous, 26 de juny del 2008

Golden - Lillooet

El dia es lleva gris i fresc, tot i que per les clarianes que es van obrint, sembla que acabarem tenint un bon dia. la gent del Kicking Horse River Lodge continuen sent tan encantadores com el dia abans. Esmorzem i ens expliquen coses per a fer. Avui tenim previst fer una tirada llarga, ja que hem de fer l'espai que ens separa de Golden fins a les Coastal Mountains, que es la carena que es troba davant del pacífic. Es una distància d’uns 600 Qms. que tenim previst fer sense un objectiu fix, així que ens aturarem allí on decidim.

Abans de marxar de Golden, pugem per la ruta que s’enfila cap a la 7 Mountain, des de on salten en paracaigudes i comencen una sèrie de rutes de descens en BTT. La pista puja força, però està en bon estat i es ampla i sense trànsit, sent els únics companys que ens trobem durant la pujada alguns cérvols que mengen al costat de la carretera i fugen al veure’ns.

Arribem dalt. Hi ha un paracaigudista, que no pot saltar ja que fa massa vent i es ratxejat. Ens comenta que esperarà una estona a veure si el temps millora. Des de dalt tenim una excel·lent visió propera de la 7 Mountain, nom que ve de la congesta de neu en forma de 7, força vertical, que es forma en aquesta època i que els locals pugen per a baixar-la esquiant. Ha de ser tota una experiència.

La vista es excel·lent, i es veu tota la vall de Golden i les seves pistes d’esquí al davant. Es una estació com les habituals al Canadà: pocs remuntadors i moltes pistes, la majoria autèntics fora pista negres!. Tenim una visió plena dels voltants de Golden amb els seus cims nevats. La vista arriba fins al Glacier Park davant nostre.

Fem el camí de tornada a Golden. Baixant veiem que a la carretera i ha deposicions fresques d’algun animal no identificat. Amb l’Alvaro discutim de quin animal poden ser ja que ens resulten totalment desconegudes fins que, sorpresa!, descobrim l’origen: Un ós negre menjant tranquil·lament al costat de la pista!. Ens aturem a contemplar-lo excitats i segueix indiferent a la nostra presència menjant. Nosaltres que pensàvem que havíem tingut molta sort per haver vist ja un ós camí de Lake Louise i resulta que ara en trobem un altre, del que podem gaudir durant uns minuts! I això no es tot, 500 metres mes a baix, ens apareix un altre os al bell mig del camí, però aquest si que fuig immediatament i tot just el veiem desaparèixer fugisserament.

Amb aquesta visió, ja ha pagat la pena el dia, i després d’una breu aturada a la Oficina de Turisme de Britsh Columbia a Golden, agafem la carretera 1, en direcció cap a Kamploops. Pel camí passem el Rogers Pass, dintre del Glacier National Park, amb els seus alts cims impressionants, nevats i mig tapats pels núvols. Estem en una zona molt coneguda per els seus grans allaus.

Cada vegada hi ha mes tràfic, i la carretera es avorrida tot i que l’Alvaro preten batre el rècord de velocitat (i de multes?) de Canada. Passem Revelstoke i parem a dinar a Salmon Arm, població a la vora del enorme llac Shuswap. Fa caloreta i ens mengem uns nachos amb pollastre inacabables en una terrassa davant del llac.

Continuem la ruta cap a Kamploops, que es la sisena ciutat de l’Estat amb 80.000 habitants. Allí la carretera es divideix, amb una via mes directe cap a Vancouver, i el tràfic baixa una mica. Seguim per una plana força feréstega, amb llacs salins i pins morts en direcció cap a Cashe Creek, una cruïlla de carreteres plena de motels i enfilem cap a la carretera 99, on el tràfic ja es escàs en direcció a Lillooet, on passarem la nit. La carretera aquí ja te mes revolts i pujades doncs es estem apropant de nou a les muntanyes.

Durant gran part del viatge sorprèn la gran quantitat de pins morts que veiem. Molt abundants al voltant de Kamploops. Es deu a la massiva presencia de l’escarabat del pi, que com a conseqüència d’hiverns mes suaus de l’habitual (es moren per sota dels -40 graus) estan desenvolupant-se massivament. Aquest escarabat posa les larves dintre del pi, i es mengen la seva sàvia, assecant-los. En aquests moments es tracta d’una plaga sense control en tot British Columbia i amenaça seriosament el seu ecosistema.
Sorprèn la temperatura que fa, per sobre dels 24 graus. nosaltres que havíem vingut equipats per a condicions plujoses i cada dia fa mes calor i pràcticament no ens ha plogut des de que estem a Canada.

Estem en un paisatge àrid i feréstec, que recorda molt a les grans planes americanes de Wyoming, amb menys arbres que a la resta de Canada i vegetació de matolls en un terreny àrid, menys als llocs on hi ha regadius aprofitant els cabalosos rius.

L’Alvaro i l’Anna estan farts. Portem gaire be 600 quilòmetres quan arribem a Lillooet, on ens allotgem a un hotel sense cap mena de encant però confortable, el Goldpanner Hotel. Lilloet es una petita localitat que en la actualitat te 2.500 habitants, encara que va veure temps millors (fins a 16.000) doncs era el punt de partida del tren miner de la Gold Rush Trail. hi ha una curiositat molt interessant. al nord de Lillooet, alguns pobles tenen com a nom la seva distancia des de Lillooet, com per exemple "100 Mile House" que es un poble 100 milles al nord.
el poble te poca cosa a veure actualment i es tot just un carrer amb restaurants, hotels i petites botigues, i una serie de cases diseminades.

Demà ens toca anar cap a Vancouver passant per les Coastal Mountains i Whistler.

Si vols veure les fotos clica aquí: 080626 - Golden - Lilloet

Links d'interés: http://www.khrl.com/

dimecres, 25 de juny del 2008

Lake Louise - Yoho National Park - Golden





Lake Louise es un lloc impressionant. Una veritable postal. Un llac d’aigües turqueses envoltat per un cercle de muntanyes amb les seves geleres penjant, de fet per no faltar, ni tant sols hi falten els japonesos, que arriben a tenir la categoria de plaga. Es impossible trobar un racó d’aquest indret a on no hi siguin, a qualsevol hora. Son els darrers en marxar al vespre; els primers en arribar al mati (de fet a les 5,30 ja estaven passejant pel llac). Dit això, el lloc paga la pena la visita.

Hem arribat aquí desprès de fer la Icefields Parkway i decidim allotjar-nos al Fairmont Chateau Lake Louise Hotel, una mole impressionant davant del llac. Es aquella mena de hotels de dimensió americana que costa imaginar a les nostres contrades. L’avantatge de dormir aquí es que al dia següent d’hora, podem sortit a fer una petita excursió fins a la Six Glaciers Plane, que queda al fons del llac. Es un camí sense massa complicacions que primer segueix el llac i desprès puja un desnivell d’uns 300 metres, sota les queixes de l’Anna, que sembla no voler caminar gaire.

Una vegada abandonat el llac, estem sols. No hi ha ni japonesos. A les parets del davant, amb prismàtics podem veure una cabra i el seu cadell a un lloc impossible de pujar. Es impressionant l’agilitat d’aquests animals. Seguim el camí, i ens deté un xiulet que l’Alvaro no identifica. Davant nostre tenim una marmota, que no sabem si ens xiula a nosaltres, o als seus companys, però que sense cap dubte està força acostumada a la presencia humana doncs es deixa fotografiar força be.

De tornada, comencem a creuar-nos amb una veritable riuada humana. I això que encara no estem al pic de l’estiu! Marxem cap a Moraine Lake, una altre de les atraccions d’aquestes contrades. Es un llac tant impressionant com Lake Louise, però hi estem poca estona entre mig de l’allau de japonesos que haurem d’esborrar de les fotografies amb el Photoshop.

Lake Louise Village es un lloc diminut, amb uns quant lodges i un parell de benzineres pel que no hi estem gaire mes temps del necessari per a recollir informació de l’estació d’esquí i enfilem cap a Yoho National Park, que està al costat del parc nacional de Banff. Estem morts de gana i ens costa trobar on menjar. Finalment ho fem a Field, lloc també diminut on el mes gran es l’estació de tren de la Canadian Pacific Railway, on uns llarguíssims trens de mercaderies fan espera per a passar els “spiral tunnels” amb els que han de superar el desnivell entre Field i Lake Louise.

Visitem les Takakkaw falls, un salt d’aigua impressionant de 381 metres, el que fa que sigui el segon mes alt de Canada. El nom fa honor ja que Takakkaw vol dir impressionant en llengua Cree. Tot i que no estem sols, venint de Lake Louise el lloc sembla vuit.

Finalment, visitem l’Emerald Lake, un altre llac d’aigües d’un intens verd esmeralda, on retrobem als japonesos, però en menor quantitat. El color de l’aigua ens hipnotitza. De nou les muntanyes al voltant fan un decorat magnificent, encara que l’Alvaro comenta que potser ja comencem a tenir prou de tant llacs...

Golden. En allotgem al Kicking Horse Lodge, edifici en fusta molt lluminós i agradable, a on ens rep el Bob, un canadenc agradable, simpàtic i obert, com acostuma a ser habitual en aquestes contrades, que ens explica coses per fer pels voltants. Golden es una vila d’uns 10.000 habitants, que sembla ser força activa. Està situada al fons de la vall al punt de trobada del Columbia i el Kicking Horse River. Es una vall amplia de tipus glacial que demà explorarem.

Si vols veure les fotos clica aquí: 080625 - Lake Louise - Yoho Park - Golden

dimarts, 24 de juny del 2008

Icefields Parkway




Segon dia de viatge per les Rockies. Avui ens toca fer la Icefiel Parkway, considerada una de les rutes mes boniques del mon. Es tracta de la carretera que uneix Jasper i Banff. El dia s’aixeca una mica cobert, però la predicció diu que aclarirà pel que esmorzem amb intenció de començar d’hora la jornada.

Anem primer a visitar el Maligne Canyon, impressionant gorja perforada per l’aigua en les formacions càrstiques del Maligne Valley. A vegades, la gorja te una fondària superior als 50 metres, i en alguns llocs encara queda neu acumulada.

Hem fet be de venir d’hora ja que, al marxar, comencen a arribar molts grups de gent. El nostre xofer particular, l’Alvaro, es posa al volant i comencem la nostra ruta per fer els 250 Qms. que ens separen de Lake Louise. Hi ha tràfic, però res del que ens puguem queixar, especialment si pensem en el que serà aquesta mateixa ruta en una setmana quan comenci el Juliol.

La carretera es va endinsant poc a poc per la impressionant i amplia vall glacial. Aquestes amplades resulten impressionants des de la perspectiva europea. No hi ha cap vall alpina d’origen glacial que tingui aquesta magnitud! El dia es va obrint. Encara queden núvols al cap damunt dels cims, però la vista es impressionant. Les muntanyes cobertes de neu, els immensos boscos, la magnitud del riu. Tot ens deixa impressionats.

Arribem al Columbia Icefiel, aquí ja hi ha mes gent, però tampoc massa. Hem necessitat tres hores per a fer 120 Qms., tal es la magnitud del que hem anat veient. Ens aturem a l’Athabasca Glacier, on si que trobem mes gent. No e va es l’atracció turística per excel•lència d’aquestes contrades. Fa vent i fred, però la vista paga la pena, encara que no deixa d’impressionar veure com ha retrocedit la gelera en els darrers 100 anys.

Ens trobem a 2.000 metres, en un dels punts mes alts del recorregut i comencem un descens vertiginós fins al fons de la vall. De cop, tot de cotxes aturats. Ens preguntem que passa? Resulta que hi ha una osa amb els seus cadells. Es tracta d’un ós negre. Tot i que guardem una prudent distància, aquest sembla mes que habituat a la presència humana, i continua menjant fruits silvestres sense fer massa atenció. Finalment, desapareix al bosc amb els cadells. Ha estat tot un espectacle!

Arribem a Lake Louise, i ens allotgem al Fairmont Hotel, davant del llac. Es tracta d’un llac glacial impressionant, com es d’impressionant lo hortera que es l’Hotel. Una cosa d’aquesta mena nomes pot passar a Amèrica, però la vista paga la pena, i el despertar demà aquí també.
Si vols veure totes les fotografies del dia, clica aquí: Maligne Canyon - Icefiels Parkway