GR 5 - Etapa 19 - Upega - Ventimiglia

Total Km. 80,00
Temps Mov. 6:35:00
Temps Atur 1:32:00
Temps Tot. 8:07:00
Asc 1.776
Descens 3.021
High 2.032
Low 0

GR 5 - Etapa 18 - Limonetto – Upega (Monesi di Triora.)

Total Km. 52,00
Temps Mov. 4:25:00
Temps Atur 1:03:00
Temps Tot. 5:28:00
Asc 1.489
Descens 1.317
High 2.208
Low 1.204

Avui toca una etapa d’altura. Hem de travessar el Plateau del Marguerais, important formació càrstica que travessa una antiga pista militar per sobre dels 2.000 metres.

Com la travessa es llarga, comencem d’hora i a les 9 ja estem sobre les bicicletes pujant el Coll de Tende. El pugem seguint el traçat de l’antiga carretera que, de fet, a la seva vegada segueix l’antiga pista feta per la vesant italiana al segle XVIII, que va ser reformada i ampliada al segle XIX. A un dels revolts, encara hi ha un senyal del XIX que indica que som a la carretera de Niça a Cuneo.

No seguim el traçat de l’antiga calçada romana, ja que està en molt mal estat i representaria força estona d’empènyer bicicleta. Es tracta d’una antiga calçada, que en la part superior està força malmesa, però que durant segles va ser el camí per poder travessar entre la part italiana i la part francesa dels Alps marítims, doncs es el coll mes baix.

La pujada es suau, i el pendent del coll no es exagera, al contrari del que passa a França, on per salvar el desnivell, l’antic camí fa 48 paelles. Anem pujant progressivament els 8 quilòmetres d’ascensió. El dia està una mica enlleganyat i amb boires que s’enganxen a les muntanyes i que ens fan pensar un possible canvi de temps.

En Guim ens acompanya en aquesta pujada. Pletòric d’energia va pujant al seu ritme i aviat el perdem de vista. Ja ens retrobarem al coll. Des de dalt, la vista no es nítida per les brumes que s’enganxen a les muntanyes. Hi ha de nou fortificacions abandonades en runes per tot arreu. Certament, el nostre passat Europeu està ple de recels mutus.

Passem les diferent construccions de l’antic Fort Central, amb el seu recinte rodejat d’un fossar, les parets plenes d’espitlleres per a defendre el fort. Devia fer impressió quan era nou, i els hiverns en aquestes guarnicions devien ser força rigorosos.

Travessem les pistes d’esquí de Limonetto i encarem la primera pujada cap a l’altiplà, que ens porta sobre les pistes d’esquí. La pista comença a estar força malmesa, i al fons s’endevinen ja les grans masses càrstiques. El paisatge es immens.

Enfilem la pista, que comença a estar força malmesa cap al Colle della Boaira, punt d’entrada del Plateau de Marguerais. La pista en algunes parts està excavada a la roca, amb grans vistes. Passem el petit Colle della Perla (2.083 m.) i remuntem per la dura pista fins una gran paella, força malmesa en el que es ja la tercera pujada del dia, i arribem finalment, després d’una curta baixada al Colle della Boaira (2.102 m.).

Poc a poc el paisatge s’ha anat transformant. La vegetació es mes escassa, pràcticament ha desaparescut tot rastre de vida, menys alguns petits ocells. Fins i tot les marmotes, companys inseparables de tota la travessa han desaparescut. El paisatge comença a agafar uns certs aires lunars.

La pista a partir d’aquest punt està força malmesa i es converteix en un veritable trencacames durant els següents 10 quilòmetres. Pugem amb dificultat els petits desnivells de 80 o 100 metres, i les baixades, malgrat ser una pista, semblen veritables trialeres. Anem fent bots d’una banda a l’altre, i costa mantenir l’equilibri. Es espectacular. Les pedres irradien una gran claror amb els seus colors clars.

El paisatge es tant impressionant som esgotador el pedalar en aquestes condicions, però no podem evitar anar aturant-nos per a gaudir de l’immensitat del paisatge. Seguim pujant i baixant, i acumulant metres de desnivell, fins a arribar al Colle dei Signori (2.111 m.), on el paisatge canvia radicalment. Estem sortint del plateau.

Encara ens queda la darrera pujada, que ens portarà fins al Passo Farmagal, que amb 2.202 m. serà el punt mes alt del dia. Encara ens queden mes de 20 quilòmetres de baixades i planejar, amb alguna diminuta pujada.

El paisatge canvia ràpidament quan perdem alçada, i el camí passa per boscos tot resseguint les fondalades de les valls, fins a arribar a les pistes de l’estació d’esquí de Monesi. Es una petita estació, que ha conegut temps millors. Baixem fins a Monesi per una pista de ciment i asfalt força malmesa, on ens espera el Guim i mengem a la Vecchia Partenza, que es l’alberg on volíem dormir, però no hi havia lloc.

Després de dinar agafem el cotxe, i per una carretereta, anem fins a Upega, petit i bonic poble a on fem nit al Posto di Tapa l’Albergo del Sole. Es tracta d’un lloc senzill, agradable i net. De fet, te mes sentit fer nit a aquí que no pas a Monesi, que es força decadent.

Arribem a temps. Quan descarreguem el cotxe comença la tempesta. Upega es un petit poble enfilat al costat de la muntanya, de cases de pedra i carrers estrets on es respira molta tranquil·litat. Es un poblet amb encant, amb una petiteta estació d’esquí de fons.

El Posto Tapa es també un centre d’activitats esportives, on lloguen bicicletes i organitzen coses. Els propietaris son una parella jove, molt agradable i amb els que xerrem una bona estona. De fet, som els únics residents de la mateixa, a part d’una estranya parella d’una mare i el seu fill, que sopen a la casa (no aconseguim aclarir si també hi dormen) i que ens expliquen que tenen una casa al poble i que com feia mes de dos anys que no venien, han vingut a veure si segueix dempeus.

Sopem tots plegats amb la parella italiana i xerrem agradablement.

Per obtenir el Track: Etapa 18 - Limonetto - Upega - Track
Per veure les fotos: Etapa 18 - Limonetto - Upega

GR 5 - Etapa 17 - Demonte - Limonetto

Total Km. 56,10
Temps Mov. 5:01:00
Temps Atur 1:11:00
Temps Tot. 6:12:00
Asc 2.085
Descens 1.660
High 1.725
Low 728



Avui recuperem de nou les llargues distàncies i els desnivells, després de dos dies d’una certa tranquil·litat. Per sort, la previsió del temps continua essent bona.

Matinem ja que el primer desnivell del dia serà considerable, i amb fortes rampes. Sortim de Demonte per la carretera nacional, en direcció est i després d’un quilòmetre ens desviem per una carretera petita a l’esquerra amb indicacions de Luserna.

Creuem el riu i arribem al petit poble de Fontan, on agafem una pista que s’enfila seguint la senyal de Colle dell’ Arpione.

Tal com havíem previst, només començar, la carretereta s’enfila de valent amb pendents que a estones arriben al 16%. Tornem a bufar, i així ho farem durant els propers 8 quilòmetres. La pista puja pel mig d’una bonica fageda, el que ens estalvia haver de patir la forta insolació. El bosc es fres i ombrívol.

Després de quatre quilòmetres arribem a l’Olmo Bianco, petita esplanada, on el paisatge ja torna a ser alpí i podem fer un respir, que dura poc, ja que abans d’arribar al llogarret de Carter, la pista torna a enfilar-se i, a mes, aquí s’acaba l’asfalt, el que afegeix una dificultat a la forta pujada.

Al fons de la vall trobem les marques del GR, que s’enfilen per una pista en força mal estat tota dreta, que no seguim, ja que preferim la variant mes apta per les bicicletes que, fent una paella cap a l’esquerra, agafa la mateixa alçada de manera mes suau. Suposa fer un quilòmetre de mes, però s’agraeix.

Ja som a 1.500 metres quan el bosc s’obre i veiem al fons, ja llunyana la vall de Demonte. Portem una bona pujada de mes de 800 metres i sobre nostre ja s’intueix el coll.

Seguim pujant fins a retrobar les marques del GR que senyalen el corriol que hem de seguir. Està en molt bon estat,i desprès d’empènyer 15 minuts, ja som dalt del Colle dell’ Arpione (1.735 m.) i veiem davant nostre la vall de Valdieri per on hem de baixar després de fer un petit franqueig, tot seguint el GR, cap a l’est.

Aviat el camí es converteix en una pista força dreta i pedregosa que anem baixant fins a arribar a San Bernardo, on recuperem l’asfalt. Baixem fins a la carretera i pedalem ràpids fins a les afores de Valdieri, al costat del riu, on ens espera el Guim per a avituallar-nos. Aquest primer coll ha resultat força extenuant.

Amb les forces recuperades, anem a buscar la següent pujada. Primer seguim una pista que voreja el riu, i que acaba a la carretera de Roaschia. Es una carretera poc transitada. Passem per sota Roaschia i ens enfilem pel fons de la Vall, seguint les senyals de Colla delle Goderie. Anem passant petits grups de cases, que aquí anomenen “Tettos” i anem guanyant alçada.

Deixem la pista principal en un revolt d’esquerres i enfilem recte tot seguint les senyals de Colla delle Goderie. La pista s’estreta i ja no trobem a ningú. Seguim passant algun tetto. L’asfalt s’acaba i fa calor. Tenim ganes d’arribar a dalt i ens està costant aquest darrer tros però, per fi! Arribem a la Colla di Prarrosso (1.300 m.), on un cartell posa Colla delle Goderie.

Ha costat, però ja hem superat la segona dificultat del dia. Encara ens espera la darrera part de la travessa, que es la menys interessant. La pujada de Vernante a Limonetto, que farem en la major part per carretera.

Baixem ràpids la pista i arribem a Vernante. Es el poble on va neixer Carlo Collodi, el pare del Pinocchio, (No!, no posis aquesta cara, Pinocchio no el va inventar Walt Disney) que veiem pintat per tot arreu, a hotels i negocis. Fins i tot hi ha una espècie de concurs de murals sobre el tema. Es un poble lleig, amb un punt d’industrial ja que una de les principals activitats de la zona son les canteres de marbre, de les que hem vist unes quantes.

Agafem la N20, i procurem inhibir-nos de la fresa dels cotxes. Es tracta d’una carretera amb força moviment, ja que comunica amb França pel túnel de Tende. Es fa llarg. Arribem a Limone, on podem ja agafar l’antiga calçada romana que va pel costat del riu i que ens porta fins a les primeres paelles de la carretera del túnel.

Estem cansats i amb ganes d’arribar. Pugem les paelles i anem contant els panells, 2, 3, 4, 5, 6, i l’hotel? No arriba mai. Finalment, després d’un revolt, i quan ja hem tornat a remuntar fins a 1.200 metres, el veiem! Ja hi som!

L’hotel Edeweiss està gestionat per una senyora amable, tot i que al estar a peu de carretera, hi ha un cert moviment de cotxes. Ens mengem una focchacia i recuperem les forces.

Per obtenir el Track: Etapa 17 - Demonte - Limonetto - Track
Per veure les fotos: Etapa 17 - Demonte - Limonetto

GR 5 - Etapa 16 - Chialvetta - Demonte

Total Km. 45,40
Temps Mov. 3:25:00
Temps Atur 1:33:00
Temps Tot. 4:58:00
Asc 1.214
Descens 1.881
High 2.433
Low 819

Seguim el recorregut per Itàlia. Avui passarem de les Valls Maires a la Vall Stura, fent un recorregut d’altura, amb una fantàstica llarguíssima baixada a la part final.

El sol triga en sortir a Chialvetta i fa fresca. Aquestes vall son molt fondes. A l’hivern deu ser curt el dia, i potser una mica depriment. L’esmorzar de la Locanda es tant agradable com el sopar i acumulem calories per a l’etapa.

Carreguem unes quantes Bieres du Moulin per a portar cap a casa i ens preparem per sortir to just quan els primers raigs de sol arriben a les cases del poble. No agafem el GR que surt pel costat de l’esglesia, ja que nomes es ciclable parcialment, i preferim agafar la minúscula carretera que porta cap a Pratortondo. La carretera puja de valent i el sol escalfa. Ja ens hem oblidat de la fresca matinal.
La pista per la que pugem també es d’origen militar. Damunt nostre veiem un bunker, un altre mes de les moltes construccions militars que hi ha a la regió. A França miraven cap al sud, aquí miren cap al nord. Llargues històries d’enfrontaments.

Al arribar a un revolt, gaire be al final de la pista, seguim les marques del GR que s’enfilen cap a l’esquerra. Comença el corriol que puja cap al Passo della Gardetta i de nou ens toca empènyer. Estem seguint l’anomenat “Percorso Occitano” que segons ha llegit el Guim en un llibre a la locanda, es pot seguir des de la Val d’Aran. El corriol està malmès però fa de bon empènyer i anem guanyant alçada, per tot arreu a la vall veiem runes d’antigues casernes i bunkers, enmig d’un gran paisatge de muntanyes i prats a on es senten les vaques pasturar.

Després d’una hora llarga arribem al Passo della Gardetta (2.431 m.), on trobem un pastor amb qui xerrem una estona i qui ens explica possibles recorregut que podem fer en bici per la regió.

Del coll estant tenim una gran vista de la vall de Chialvetta i del Pianno della Gardetta, que passarem seguint una pista que va trascollant petits colls durant deu quilòmetres, després de fer un avituallament accidentat ja que al marxar ens enduem les claus del cotxe i en Guim ha de demanar a un motorista que ens atrapi i recuperi les claus. Ja es veia tornant a peu.
La pista està força transitada per motos, possiblement perquè, a mes de ser agost, es dissabte. Es tracta d’una antiga pista militar que enllaçava les diferents guarnicions. Ens preguntem si a les mateixes també hi havia destacaments de guàrdia en els durs hiverns.

Sentim xiular les marmotes. En un revolt hi ha un grup de quatre, i la mes gran ens vigila mentre les altres s’amaguen.

Passem el Colle Cologna (2.394 m.); el Colle Margherina (2.420 m.) des de on hi ha una excel·lent vista de la Gardetta; el Colle della Bandia (2.456 m.), on hi ha força restes de la caserna militar i arribem finalment al Colle de Valcavera (2.419 m.), des de on es veu, entre la boira la Val Stura, on acabarem l’etapa.

Ens espera un llarguíssim descens de 22 quilòmetres i 1.600 metre de desnivell fins a Demonte (819 m.), petita vila situada al fons de la vall, sense cap interès. El paisatge es totalment diferent. Hem abandonat l’alta muntanya que ens ha acompanyat durant els dos darrers dies, per a tornar a la civilització de la terra baixa.

Ens allotgem a l’Albergo Moderno, un hotel correcte, però amb tant poca personalitat com tot Demonte. Ens atén la mestressa, que tot i tenir un aire trist es molt amable, no el mateix que el que sembla ser el boss, que llueix una falta d’amabilitat gaire be tant extraordinària com l’armilla color de gos com fuig, no rentada des de la guerra del 14 que porta.

Ens ho prenem amb bon humor i disfrutem de la pasta que, com a tot Itàlia, està molt bona.

Per obtenir el Track: Etapa 16 - Chialvetta - Demonte - Track
Per veure les fotos: Etapa 16 - Chialvetta - Demonte

GR 5 - Etapa 15 - Fouillouse - Chialvetta

Total Km. 42,30
Temps Mov. 4:08:00
Temps Atur 1:16:00
Temps Tot. 5:24:00
Asc 1.395
Descens 1.765
High 2.637
Low 1.276




Avui entrarem a Itàlia. Deixarem les altes Valls de ‘Ubaye per a introduir-nos a la província de Cuneo per les Vall Maires, que es una zona amb una intensa i rica història occitana.

A la Gîte de Fouillouse tot son sorolls de fusta de bon mati. Es una edificació antiga i cada passa fa cruixir les fustes. L’esmorzar no ens deixa cap record particular; cereals de Champion i melmelades econòmiques. Es l’art de l’estalvi a la francesa comprant a les grans superfícies, mentre pretenen anar de rollo ecològic, el que es una llàstima ja que en un lloc això ens podrien delectar amb productes de la terra.

Fa fresca pel mati, i el cel te un color una mica difuminat i unes petites lleganyes que fan témer un possible canvi de temps. Ens abriguem ja que comencem amb una bona baixada per l’estreta carretera fins a arribar al Pont du Châtelet, pont de pedra que supera la gorja de mes de 100 metres que fa el riu Ubaye. Es un pont impressionant. Ens aturem a contemplar-lo i a fer unes fotos.

Som al punt mes baix i ara torna a tocar pujar. Remuntem la vall de l’Ubaye, encara en ombra en direcció cap al petit poble de Maljasset. Ens trobem força excursionistes que comencen les seves marxes. El paisatge es bonic i feréstec. Poc a poc ens arriba el sol, fet que s’agraeix, ja que estàvem a 9 graus i, per fi, ens podem treure una mica de roba.

Arribem a Maljasset (1.893 m.), petit poble on hi ha un refugi del CAF i un parell de petits allotjaments, i seguim després de passar una ermita per una pista a la dreta en sentit descendent. Creuem el riu, i ens trobem amb el Guim per a fer un curt avituallament. A partir d’aquest punt, tot es pujada fins al coll de Mary.

Comencem l’ascensió per les restes, aquí amplies, de la calçada romana que travessa el coll, però aviat desapareix per passar a ser una pista molt malmesa i no ciclable, que després es converteix en corriol. De nou tornem a empènyer durant una bona estona.

Poc a poc la vall es va obrint. A la nostre dreta s’alça, majestuosa, l’Aiguille de Chambeyron que ens separa de la Vall de Fouillouse. El cel cada vegada està mes enteranyinat, i pel fons comencen a aparèixer núvols, el que ens fa témer que tinguem pluja, després d’haver tingut fins a avui un temps extraordinari.

La vall s’obre i part del camí torna a ser ciclable parcialment, el que ens permet avançar mes de pressa. Arribem a la Bergerie Superieure de Mary, amb el cel ja pràcticament cobert. Aquí retrobem de manera molt evident les restes de la calçada romana, que pràcticament ja no abandonarem fins a arribar a dalt del coll i sobre la que podem pedalar a estones. Sorprèn lo ben conservada que està en algunes de les seves parts, tant com sorprèn l’esforç que representava construir un pas com aquest.

Arribem al Coll de Mary (2.641 m.), on trobem un grup d’italians. Davant nostre s’obren les Valls Mairas. Seguim baixant per la calçada romana, a estones malmesa, fins a torbar una pista que ens porta ràpidament fins a Chialvetta, la primera població italiana.
Es tracta d’una petita població amb cases de pedra clàssiques de l’arquitectura alpina del Piemonte i sostres de pissarra, amb la seva església on està la placa de record als morts de la Gran Guerra. Impressiona veure la quantitat de gent de cada poble que va morir en aquella guerra. En un poble de menys de 50 cases, hi va haver set morts, el que devia ser una part important dels joves de l’època.

Travessem el poble. Aquí també seguim uns senyals vermells de circuit BTT, que ens porten de nou a la calçada romana, aquí en força bon estat i ample. Arribem a Saretto, i des de allí, baixem per una petita carretera fins a Acceglio (1.220 m.), des de on hem de remuntar la vall fins a arribar a Chialvetta, final d’etapa.

La idea inicial es pujar fora la carretera, per Frere, però tenim dificultats per a trobar el camí i acabem en un camp d’ortigues, pel que donem mitja volta i, des de Acceglio, reprenem la petita carretera sense transit en direcció a Chialvetta. La carretera puja de valent, i recuperem de seguida desnivell. Anem esbufegant i amb ganes d’arribar ja.

Per fi arribem a Gheit, on encara ens espera un quilòmetre de forta pujada. Ja es veu el final. Veiem l’església de Chialvetta, però no hi ha manera d’arribar!

Chialvetta (1.494 m.). Ha costat però hem arribat. Davant nostre veiem la Locanda de Chialvetta, on farem nit. Es una antiga casa piemontesa molt ben reconstruïda i portada per una família de prop de Torino. Sense cap dubte es el millor lloc on hem estat fins ara i on val la pena tornar per a passar uns dies.

Els locanders son gent amable, que han decidit passar a una vida mes tranquil·la a muntanya. Ens diuen que tampoc volen fer una acció comercial molt activa i que es vagi coneixent el lloc pel boca-orella. La cuina es bona, la pasta deliciosa, i tastem una cervesa artesanal de la regió exquisida, la Biere du Moulin. La tarda passa agradablement amb sol i bona temperatura.

Ens prenem un bon sopar, mentre el Guim va ampliant la seva cultura enològica sobre els vins italians, pels que sembla tenir un cert interès.

Per obtenir el Track: Etapa 15 - Fouillouse - Chialvetta - Track
Per veure les fotos: Etapa 15 - Fouillouse - Chialvetta

GR 5 - Etapa 14 - Jausiers - Fouillouse

Total Km. 26,50
Temps Mov. 3:17:00
Temps Atur 1:20:00
Temps Tot. 4:37:00
Asc 1.359
Descens 705
High 2.435
Low 1.250

L’Etapa d’avui, tot i ser de transició, ja que consisteix en flanquejar la Vall de l’Ubaye per les muntanyes, no es una etapa tranquil·la ja que cal pujar el Col Mirandol, on hem d’empènyer la bici durant tota la pujada per fortes rampes.

El dia comença com va acabar la nit. Aquesta vegada amb un bon esmorzar a Villa Morelia. Hem decidit sortir mes tard ja que no pensem que l’etapa sigui excessivament llarga i volíem recuperar l’esforç del dia anterior.

Sortim a les 10,30. Fa calor. Enfilem de nou la carretera cap a la Condamine-Châtelard. Hi ha transit. Alguns camions passen molt a la vora. Arribem a la Condamine-Châtelard on, per sort, deixem la carretera i anem seguint les marques d’un recorregut BTT pel camí que va per l’altre costat del riu durant uns tres quilòmetres, fins que ens retrobem amb la carretera de nou. La seguim uns 500 metres i agafem a la dreta, sempre seguint les marques del recorregut BTT, per una pista que puja, en direcció cap al fort Roche la Croix.

La pista està en força mal estat i te bones rampes. Pugem per una zona de bosc fins arribar a una cruïlla i seguim a l’esquerra el GR en direcció cap a Meyronnes. A l’altra banda de la vall veiem el Fort de Tornoux, una fortificació amb una llarga muralla que baixa cap a la vall.

Arribem a Meyronnes desprès de baixar una rampa de ciment. Creuem ràpidament la carretera per anar a buscar, sempre seguint les marques de BTT, l’antic camí que puja cap a St-Ours per mig dels prats i que, tot i que en algunes parts està una mica malmès, es perfectament ciclable. El camí va fent corbes entre prats i supera còmodament els 250 metres de desnivell que separen les dos localitats.

A partir de St-Ours (1.775 m.), hem de superar el fort desnivell de 700 m. fins al coll de Mirandol per un camí no ciclable i amb fortes pendents pel vesant sud de la muntanya. Fa calor i la pujada es esgotadora. La superem amb esforç i lentament.

Finalment arribem al coll, la darrera dificultat del dia, i nomes ens queda agafar el camí que talla transversalment la muntanya en direcció a Fouillouse i que es perfectament ciclable. Davant nostre apareix imponent l’Aiguille de Chambeyron (3.311 m.), una imponent massa de roca que domina i tanca la vall de Fouillouse.

Al contrari de la pujada, aquesta vesant es perfectament ciclable, encara que l’Angeles fa gran part a peu doncs al ser un flanqueig, se li enganxen els grans pedals de descens.

Passem un ramat de bens i ens quedem una estona mirant com els gossos controlen el ramat. Es certament increïble, van reagrupant a les ovelles i treballen sensa parar. Baixem per una trialera fins a trobar la pista que ens portarà al poble, on dormirem a la Gîte Les Granges de Fouillouse.

Fouillouse es una de les petites poblacions que hi ha a les altes valls de l’Ubaye, i que pràcticament vivien aïllades fins a principis del passat segle de la resta del país. Es un lloc tranquil, amb gent que fa excursions, però sense aglomeracions.

La Gîte es bonica, però força senzilla i bàsica en el serveis que ofereix, si be son suficients pel que necessitem. Es la clàssica “cutredat” francesa, així, al temps que van de progres, gastem productes Champion en una taula sense ni estovalles.

Ja hem fet la meitat del recorregut d’aquest any.

Per obtenir el Track: Etapa 14 - Jausiers - Fouillouse - Track

Per veure les fotos: Etapa 14 - Jausiers - Fouillouse

GR 5 - Etapa 13 - Mont Dauphin - Jausiers

Total Km. 73,60
Temps Mov. 6:11:00
Temps Atur 2:35:00
Temps Tot. 8:46:00
Asc 2.185
Descens 1.583
High 2.650
Low 850

Avui toca una de les etapes mes llargues de la travessa, des de Mont Dauphin fins a Jausiers. Originàriament hauríem volgut acabar l’etapa i dormir a la Condamine-Chatelard, on només hi ha un petit hotel que estava ple, el que ens representa desviar-nos 4 quilòmetres mes al sud, per carretera, que demà haurem de remuntar de nou.

De tota manera, es una etapa en la que, mes de la meitat de la seva distància es fa per carretera. Passarem el Túnel del Parpaillon, un dels punts mes famosos de la travessa.

El dia es radiant i fa calor. Sortim de Mont Dauphin Gare per un camí que va paral·lel a la transitada N94, fins que no tenim mes remei que agafar-la durant dos quilòmetres plens de trànsit i que es fan eterns, fins arribar a la cruïlla de la D994, petita i tranquil·la carretera que hem de seguir durant els propers 20 quilòmetres, fins a Crevieux.

Passem petits grups de cases i arribem a Siguret, on no fem cas, malauradament, del panell que indica que la carretera està tallada, ja que assumim que hi hagi el que hi hagi, sempre serà possible de passar-ho en bicicleta, però estem ben equivocats i dos quilòmetres desprès de Les Celliers, ens trobem un gran despreniment que destrueix totalment la carretera en un tros de 50 metres, fent el pas impossible.

Busquem alternatives per a passar l’obstacle. Mirem de baixar al riu i remuntar-lo, però no trobem cap pas que sigui factible amb les bicis al coll, i després de perdre mes de mitja hora, ens resignem i fem mitja volta fins a Les Celliers, on agafem una pista que ens torna a la D994, i des de allí, remuntem per una petita carretera que passa per Le Coin Bas i Le Coin Haut, per a retrobar la nostra carretera 500 metres després del despreniment. Hem perdut una hora i mitja.

El sol escalfa de valent mentre pugem les fortes rampes de la carretera en direcció a Crévoux. Arribem a sota el poble, on una desviació ens ofereix dos possibles camins per a enfilar cap al Túnel del Parpaillon. Nosaltres preferim anar per la Chalp, ja que, encara que representa fer un quilòmetre mes, passem pel fons de la vall glacial de la Chalp, amb un gran paisatge.

Fem l’avituallament al fons de la vall, a un pàrquing ple de domingueros per agafar forces per a la pujada de 10 kms. a la que haurem de superar 1.000 metres de desnivell. El Guim ens acompanyarà des d’aquí fins al Parpaillon.

La pista i túnel del Parpaillon son una obra d’enginyeria militar de finals del segle XVII, quan, amb els mitjans de l’època, es va construir per a tenir una via de comunicació alternativa cap a l’estratègica vall de Jausiers. Realment sobta el treball fet amb els mitjans de l’època. Com la cresta de la muntanya era molt exposada i difícil de travessar amb una pista, varen perforar una galeria de 500 metres, que es va trigar sis anys en acabar. Una veritable obra d’enginyeria.

Els primers quatre quilòmetres de pujada estan asfalts. Després la pista es de terra, en la seva primera part força malmesa pel pas dels tot terreny que pugen per travessar el túnel. A mida que guanyem alçada, la vegetació es va fent mes escassa, i el paisatge que se’ns ofereix es grandiós. En aquesta vessant (la nord), la vall es molt amplia amb prats de pastures.

A mitja pujada em quedo sense aigua, i fa calor. Per sort, trobem una font a on avituallar-nos, i seguim cap amunt, cremant quilòmetres i apropant-nos a l’entrada del túnel.

Ja hi som! Davant nostre s’obre la foscor de la boca del túnel i la vulgaritat mundana. Quan arribem, estan sortint del túnel un parell de tot terrenys del que baixen uns perfectes babaus a fer-se una foto amb ampolles de cervesa a la ma.

Indubtablement tenir obert l’accés a pistes com aquesta es vital pel desenvolupament turístic de la zona, però la facilitat d’accés, ens permet comprovar també que propera que està la imbecil·litat humana. Una altra proba la tenim en les roderes que pugen pràcticament verticals per sobre la boca del túnel, rodejant-la per baixar per l’altra banda. Sembla que els cretins dels tot terreny senten una particular satisfacció malmetent el fràgil equilibri de l’alta muntanya.

Però tot això no ens treu l’emoció de veure el túnel i la seva llarga i fosca galeria. Al final de la foscor s’endevina un petit punt de llum de la sortida sud. El túnel es estret, el terra està en mal estat i rellisca per les filtracions d’aigua. Emocionant! La vista es immensa ja que el dia es radiant. Al fons veiem el massís dels Ecrins amb les seves geleres.

Ens posem les jaquetes i les llums i travessem el túnel, fent esses en el terra inestable. Quan sortim a l’altra banda, el paisatge es completament diferent. O estem en una amplia vall, sinó en una paret de la muntanya força vertical. Si per l’altra banda sorprenia l’obre d’enginyeria, aquí ja es increïble, doncs l’esforç constructiu es molt mes gran.

La pista baixa fent paelles fins al fons de la vall. Passem la petita estació d’esquí de Ste-Anne-La Condamine, on també hi ha un hotel que pot servir com a final d’etapa, fins arribar a un revolt on enfilem cap a Châtelard, petit poblet des de on agafem l’antic camí de ferradura que ens deixa a la RN D800, que ve de Itàlia amb un tràfic intens de cotxes i de camions.

Baixem el cap i procurem fer aquesta part lo mes ràpidament que podem fins a Jausiers, final de etapa.

Villa Morelia. Desprès d’una llarga etapa, hem decidit fer-nos un bon regal, i aquesta nit dormim en un Château anomenat Villa Morelia, en un entorn tranquil, amb poques habitacions, molt agradable. Ens auto oferim un sopar refinat al restaurant de l’hotel amb maridatge de vins, per a recuperar-nos. Tot un plaer.

El Guim arriba tard, ja que la volta des de el Parpaillon fins a Jausiers es llarga, i quan veu el lloc, no el fa feliç estar tant poca estona i sen va corrent a la piscina. O potser està enfadat perquè troba interessants les dos noies rosses que s’ocupen de l’hotel i no tindrà prou temps per a xerrar amb elles? No ens ho aclareix.

Per obtenir el Track: Etapa 13 - Mont Dauphin - Jausiers - Track
Per veure les fotos: Etapa 13 - Mont Dauphin - Jausiers

GR 5 - Etapa 12 - La Chalp (Arvieux) – Mont Dauphin.

Total Km. 42,10
Temps Mov. 3:13:00
Temps Atur 1:51:00
Temps Tot. 5:04:00
Asc 1.315
Descens 2.071
High 2.500
Low 910

Avui l’etapa te menys desnivell, i aquest es fa en la seva major part en l’ascensió al Coll de Furfande, que es troba nomes començar l’etapa.

El matí es fresc, però el dia es presenta amb força núvols que fan pensar en la possibilitat que el temps s’espatlli a mig mati, pel que decidim marxar una mica mes d’hora.

Avui el Guim ens acompanyarà amb bicicleta fins al Coll de Furfande, ja que la composició de l’etapa no permet fer avituallaments. No li fem cas dels seus comentaris respecte a un camí que va fer el dia anterior i que ens portaria cap al camí de la Furfande i, des de la Chalp, agafem la carretera en forta baixada que havíem pujat el dia anterior, fins a arribar a Arvieux, quan en realitat, des de la Chalp podíem haver sortit per una petita carretera que porta a Le Coin, i de d’alli agafar un petit camí que porta fins a les primeres paelles de la pista del Coll de Furfande. Ens hauríem estalviat passar per carretera i no hauríem perdut desnivell.

La pujada al Coll de Furfande supera 1.000 metres de desnivell des de Arvieux (1.545 m.) en menys de 10 km. Es una pista amb fortes rampes. Pugem primer pel bosc fins al Plan du Vallon, on el bosc comença a clarejar i la pista empitjora. Després d’un revolt, veiem el coll a sobre nostre, però encara llunya. Ens queden mes de 300 metres de desnivell que anem pujant per mitjà de paelles.

El dia es va obrint, i sembla que encara tindrem sort i no ens mullarem. Per fi, arribem al coll. Al fons veiem entre núvols el massís dels Ecrins, i darrere nostre el Coll de l’Izoard. Hem superat el principal desnivell del dia i ara toca baixar.

La pista s’acaba al coll i hem d’agafar el corriol que porta cap a les Granges de Furfande. Aquí ens deixa el Guim, que retorna a buscar el cotxe, per marxar cap a Mont Dauphin, final d’etapa, mentre nosaltres seguim el GR que flanqueja la muntanya.

El camí es perfectament ciclable. A sota nostre veiem les Granges de la Furfande. Un grup de granges a on pujaven a portar les pastures a l’estiu des de la vall. Hi ha al menys 20 casetes molt ben conservades, fet remarcable, especialment si tenim en compte que no hi ha cap carretera que hi arribi.

El dia continua tapat, però sembla que vol obrir-se i el camí es perfectament ciclable. A sota veiem les Granges de la Furfande. Un grup de granges a on pujaven a portar les pastures a l’estiu des de la vall. Hi ha al menys 20 casetes molt ben conservades, fet remarcable, especialment si tenim en compte que no hi ha cap carretera que hi arribi.

Nomes veiem una casa habitada. Passem entre les cases i enfilem en direcció cap al Col Garnier, per a desviar-nos abans d’arribar en direcció al Col St-Antoine (2.458 m.). De nou torna a tocar empènyer les bicicletes doncs el corriol puja de valent. Arribem al coll i continuem pel GR que aquí està força malmès i no podem pujar a la bici en els primers metres.

Una vegada superat el tram, ja podem pujar i baixar muntats pràcticament tota l’estona fins al Col du Lauzet (2.223 m.), on comença la pista al costat d’un petit i bonic llac. En aquest punt hi ha l’opció de baixar pel GR de vianants, però es una baixada llarga i amb molts trossos poc ciclable, pel que nosaltres triem baixar per la llarga pista que en 22 kms.

De baixada, ens porta fins a Mont Dauphin, una altra de les construccions militars d’en Vauvan, on entrem per la porta superior i sortim per la porta inferior, fins a arribar a Mont Dauphin Gare, al costat de l’estació del tren, a on ens instal·lem a l’hotel Lacour, clàssic hotel de carretera sense cap encant.

Ha estat una etapa tranquil·la i a la que el temps ens ha respectat malgrat la por inicial. Quan estem sopant, cau un xàfec.

Per obtenir el Track: Etapa 12 - La Chalp (Arvieux) - Mont Dauphin - Track
Per veure les fotos: Etapa 12 - La Chalp (Arvieux) - Mont Dauphin