GR5 - Etapa 9 - Val d’Isere – Modane

Avui és el darrer dia d’aquesta primera part de la travessa i farem una etapa força llarga, de més de 70 Qms., per bé que preveiem que serà força rodadora, doncs una part important de la mateixa és el pas del Col de l’Iseran per carretera, coll que, amb els seus 2.770 m. d’alçada, és un dels passos mítics dels Alps i el punt més alt de tot el GR5.

Comencem d’hora, ja que hem de pujar per la carretera doncs no hi ha rutes alternatives. Remuntarem 970 m. de desnivell en 16 quilòmetres i avui, de nou, sembla que el temps canviarà i, ja de bon matí, s’albiren alguns núvols. La previsió diu que hi haurà tempestes.

Pugem gaudint de la vista entre molts de ciclistes de carretera, molts d’ells en bona forma. Poc a poc guanyem alçada, i augmenta el trànsit de motos, cotxes i autocaravanes. Per sort, tothom va amb un ritme tranquil. El port és de bon pujar, el Guim ens filma constantment, aprofitant que és l’etapa en la que més estona serà a prop nostre. El dia es va tapant, la temperatura és fresca i fa vent.

Pugem còmodament, cada ú al seu ritme i, tot d’una, ens passa un ciclista amb un bici vella de carretera a tota velocitat, va descalç i sense maillot!!

Arribem finalment al coll on fa fresca, i ens abriguem per a esperar a la resta del grup mentre al fons ja veiem com descarreguen les tempestes. Sembla que avui de nou ens mullarem.

Ens reagrupem i iniciem el llarg descens cap a Bonneval, on tenim previst deixar l’asfalt. El descens és vertiginós. Impressiona pensar com deuen baixar per aquestes carreteres els corredors del Tour de França. A estones el compta quilòmetres ens marca gairebé 70 Qms. per hora!

Abans d’arribar a Bonneval comencen a caure les primeres gotes, que ràpidament es converteixen en un autèntic diluvi. Parem on podem i ens tornem a posar els equips d’aigua. Justament ha començat a ploure on hem de deixar la carretera en un trencall cap a la dreta i el camí te roques que rellisquen de valent. Arribem a Bonneval i, de nou, apareix el sol. Tanta feina per un no res!. Ara toca destapar-nos de nou.

Som a la vall del Frèjus, i anem seguint les indicacions del “Sentier du Petit Bonheur”, que seguirem. Passem Bessans i Lanslebourg, on està l’estació d’esquí de Val Cenis i la carretera que es dirigeix cap a Itàlia pel Col de Mont Cenis. Encara que anem baixant, no parem de fer petites pujades, en algunes ocasions fortes, que van acumulant metres de desnivell. Sembla que l’etapa serà més exigent del que havíem previst.

Passem mes pobles i grups de cases, i van passant les hores. Ja tenim ganes d’arribar. A Bramans, de nou ens toca encarar una forta i llarga pujada a la sortida del poble. Estem cansats, però l’alternativa per a no fer aquests desnivells és la carretera i això no ho volem de cap manera.

Hem guanyat de nou alçada sobre la vall, que anem flanquejant pel seu vesant sud est, amb petits desnivells que posen a proba les nostres cames i la nostra moral. Som a una zona de frontera plena de fortificacions militars. Passem pel costat del Fort Marie Thérèse i, a l’altra banda de la vall, veiem els forts Víctor Emmanuel i Charles - Fèlix.

Després del fort, de nou retrobem la carretera, moment en que comencen a caure les primeres gotes d’aigua. Som tot just a cinc quilòmetres de Modane i encara que inicialment havíem previst seguir per camins, estem cansats i no volem mullar-nos, raó per la qual iniciem un frenètic descens per carretera per guanyar la cursa a la pluja que tenim tot just darrere. Arribem esgotats, però sense mullar-nos a Modane, fi d’aquesta primera part de la travessa. Estem entusiasmats i amb ganes de reprendre l’estiu vinent la segona part.

Han estat nou dies inoblidables de ciclisme, amb pluja, fred, sol i calor, i sobre tot, amb un grup formidable en el que la companyonia i el bon ambient han estat la nota.

L’Angeles, sempre disposada a picar-se amb el primer que trobi, encara que sigui un ciclista de carretera pujant l’Iseran. Demanant els seus cafès amb llet “con la leche muy caliente que sinó, yo no me lo bebo”.

L’Enrique, el company ideal. Ajudant en tot moment a qui tingui problemes amb la bici o estigui cansat. Ajudant el Josep cada vegada que la muntanya se li posava molt cap amunt, acoblant-se al ritme de la Carme quan era necessari, i fent-nos suar a tots per seguir-lo quan es posava a tirar de debò.

La Carme, amb els seus patiments i neguits. Primer perdent l’avió, després amb els diferents mals digestius variats i al·lèrgies, que com diu l’Angeles, donarien per a escriure un llibre, però a la hora de la veritat, sempre en primera línea i en una forma envejable.

En Josep, ai el Josep! El nostre heroi particular. Pujant-ho tot, rodant sempre al seu ritme, a estones passant-ho be, i a estones patint quan ha de lluitar contra els vertígens en els passos compromesos, però sempre feliç i content al acabar cada etapa i gaudint més que ningú de la travessa.

I per fi, en Guim, el nostre ajut de càmera, i mai més ben dit, ja que és impossible veure’l sense la màquina de vídeo o la de retratar a la ma. Filmant-ho tot, trobant sempre el lloc adient per a filmar-nos o per fer una assistència, carregant i descarregant maletes, comprant avituallament, anant a travessar el túnel del Montblanc com a entreteniment. Un ajut imprescindible. Ha estat una gran experiència i ja estem a punt per a continuar l’any vinent.

Per descarregar el track: Etapa 9: Val d'Isere - Modane