Via Francigena II - Etapa 7 - De Verrès a Vercelli

Distància: 111,11 Qms.
Temps: 8 Hores 38 Minuts.
Ascens: 953 M.
Descens: 1.279 M.

El dia es lleva mig cobert, amb un aire de tempesta per la tarda. Caldrà aprofitar doncs el matí per a cobrir l’etapa prevista. Inicialment havia previst acabar a Viverone, el que representa uns 60 Qms, deixant els darrers i mes monòtons 50 Qms. Fins a Vercelli pel dia següent, però avui m’he llevat ja amb les forces recuperades desprès de l’etapa suau d’ahir, pel que penso que ja decidirem mes endavant on acabar l’etapa.

L’estació de Verrès. On el transport es fa amb autocars ja que estan reparant la via en tot el tram de la vall, aquest matí té mes moviment que la tarda anterior. Arriben els autocars de on puja i baixa gent, mentre una jove policia, tota uniformada i amb la seva gorra, vigila que els cotxes no aparquin on no deuen.

Reprenc la ruta de nou pel fons de la vall, seguint petites carreteres i alguna pista no asfaltada. Vaig canviant de costat del riu, fent constants canvis de camí per a evitar la zona de l’autopista, tot passant petits pobles que segueixen adormits. Cal reconèixer que la ruta en tota la part valldostana està molt ben treballada. A Amad estan preparant les atraccions per la festa major.

Arribo a Donas, on hi ha una fortalesa que domina el pas del riu Doire Baltée, que es el que segueix tota la Vall d’Aosta i, de nou, el recorregut evita la carretera passant per la vila antiga i baixant després per l’antiga via a la que es barregen restes medievals amb restes romanes, inclòs un pas excavat a la Roca. Abans de Donas, la calçada romana es troba en un estat sorprenentment bo.

Ara toca de nou pujar amb la calor doncs, per a anar de Donas a Pont St-Martin, la ruta s’enfila de valent entre les vinyes, superant un desnivell superior als 150 metres, per la vesant solejada. Quina calor. Els raïms estan ja força madurs i se’n desprèn l’olor. Son fortes rampes però, sortosament, questa vegada, son d’asfalt i, una vegada superat el desnivell, baixo ràpidament per la carretera fins a Pont St-Martin, a on entro per unes escales força malmeses.

Ja soc de nou al lloc on he dormit, desprès de una hora i mitja de pedalar. Sort que ahir vaig decidir aturar-me a Verrès, amb el cansament acumulat, aquesta etapa hauria estat excessiva. Recupero forces a la petita pastisseria, escassament assortida del poble. No hi ha elecció, pastissos de poma o productes industrials. Torno a contemplar el gran pont romà i reprenc la ruta.

Adéu Aosta i benvingut Piemont. Es nota aviat, l’excel•lent senyalització de la Val d’Aosta, desapareix com per encanteri i es substituïda, inicialment per pràcticament res, nomes uns petit senyals d’un pelegrí blanc pintats a la roca. Sense el traçat del GPS, a estones seria força perdedor.

La ruta segueix pels passos mes recòndits, i en els següents deu quilòmetres, segueixo pistes per camps solitaris, fins a Torre Daniele on s’endinsa entre vinyes sospeses per unes magnífiques columnes de pedra que, sense dubte, son molt antigues. El camí, sovint molt estret, va seguint per entre les vinyes. Ara a mes de les senyals de la Via Francigena, hi ha les de un GR i, al cap de poc, també apareixen cartells d’altres rutes que ajuden a seguir el camí.

De nou estic seguint una via romana. Em sorprèn que faci aquest revolts enganxada a la muntanya en lloc de seguir el fons de la vall, que hauria estat més fàcil, però amb la feina que hi ha, es clar que les raons eren poderoses. De nou començo a pujar, i com puja, i a baixar, i com baixa. A estones la via està molt malmesa i cal fer-ho a peu al no ser ciclable però el recorregut paga la pena.

A Montestrutto, la vall s’obre a la plana piemontesa i tot s torna mes franc i transitable, el que no evita que continuï havent nombroses petites pujades que posen a prova les cames, però cada vegada suavitzant-se més.

Passo Ivrea ràpidament i continuo cap a Viverone. Em sento be i ara la ruta es molt rodadora. A partir d’aquest punt, la Via segueix per sota la serra d’ Ivrea que, segons llegeixo, es la morrena mes gran d’Europa, una resta de les enormes glaciacions del passat. El paisatge es bonic, a través de solitaris boscos i alguns, pocs, camps de conreu. De nou torna la pujada per a superar la serra d’ Ivrea i arribar a Viverone, però no es tracta de grans desnivells.

Es d’hora quan arribo a Viverone, tot just les 12,30, per que, i tenint en compte que el que resta es gaire be pla, decideixo continuar fins a Vercelli. A mida que m’endinso en la plana i m’apropo a la zona del Po, l’humitat comença a esser elevada, el que barrejat amb l’alta temperatura, es força feixuc.

Pocs quilòmetres abans de Santhià, apareixen els primers camps d’arròs. D’un verd suau, tenen l’espiga encara no madura. Fan de bon veure, tot i que es un presagi de la futura monotonia del paisatge de la planura del Po.

Santhià ja té totes les característiques pròpies d’aquesta zona, ciutat enmig d’una plana de camps d’arròs inacabables, lletja i anodina i amb una humitat i una calor força desagradables. Suo i no paro de suar, mentre faig els darrers 25 quilòmetres completament plans per camins infernals que menen a camps d’arròs. Rodar en aquests condicions es fa enormement feixuc. Pedalo en la buidor absoluta, només de tant en tant trobo a algú pescant en els canals dels camps. Saludo cortesment i, invariablement, no em tornen en cap cas la salutació. No sembla que aquesta terra porti a l’amabilitat de caràcter.

I Vercelli? No arriba mai! A mes, han marxat els núvols i ara cau tot el sol a plom. Pedalo, pedalo i pedalo i, finalment, a la llunyania veig els edificis de Vercelli. No es lluny, però el GPS diu que falten 7 quilòmetres. Com pot ser si està davant meu? La raó es senzilla, el camí mai va recte sinó que fa angles entre els camps d’arròs, el que allarga, i molt, el camí.

Quines ganes d’arribar quan finalment trepitjo l’asfalt dels carrers. Vaig seguint pel costat d’edificis anodins, fins a arribar a la part antiga, mes agradable, on està situat el Duomo de Vercelli. Es tracta d’una església del segle XVII, sense grans estridències.

Estic cansat però ja he arribat. La veritat es que, potser hauria estat mes prudent dividir l’etapa, de manera que resultés menys pesat el pas pels arrossars, però ja he aconseguit l’objectiu.

Ara a esperar l’any vinent per a fer la primera part de la Via, de Canterbury a Besançon. Amb l’Alvaro marxem cap a Torí on, després d’una bona dutxa, es regalem un bon sopar.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100823VFII07VerresVercelli?authkey=Gv1sRgCNyBkLPi_d6YSg&feat=directlink

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125130