Via Francigena II - Etapa 1 - Besançon - Pontarlier

Distància: 80,5 Qms.

Temps: 5 Hores 47 Minuts.
Ascens: 1.517 M.
Descens: 926 M.

Besançon es una petita ciutat provincial situada a l’est de França, en el Franche-Compté, a la vora del riu Doubs, essent una ciutat que compta amb una important ciutadella militar, que com tantes construccions militars del segle XVIII, va ser dissenyada per Vauban, el gran arquitecte militar francès.

El dia es gris, amb un petit punt de xafogor, tot i que la temperatura es força mes fresca del que cal esperar d’un dia de mitjans d’agost, fins i tot en aquesta zona d’Europa. Aquest any, hauré de fer la travessa tot sol, amb l’assistència en cotxe de l’Alvaro. On son els companys d’altres travesses? L’inseparable Angeles, en absència justificada, per haver agafat les vacances al juliol, el que no li permet gaudir dels dies necessaris a l’agost, i la resta dels amics, tots per una o altra raó, no han pogut assistir, raó per la que, després de quatre anys d’anar sempre acompanyat, de nou torno a rodar sol. Se’m fa estrany.

Surto de la ciutat antiga, situada sota l’imponent ciutadella, tot vorejant el riu Doubs, per la N57, en direcció Pontarlier. Es tracta d’una carretera amb força trànsit, que aviat deixo per a agafar el petit camí, asfaltat, que va vorejant el riu en sentit ascendent, fins a arribar a una petita resclosa, on abandono el riu per a agafar una petita carretera que puja fort pel mig del bosc.

El camí puja de valent i aviat estic suant malgrat el dia nuvolós i que el recorregut passa fonamentalment per dintre del bosc. En poca estona el camí supera els més de 200 metres de 200 metres de desnivell que hi ha fins a Montfaucon, des de on continuo per la poc transitada D104 fins a Saône.

El paisatge està format per turons d’un verd intens sota el cel gris, alternant els camps de cultiu amb terrenys de pastures i boscos. Aquest serà el paisatge durant gran part de la resta de la etapa, sense cap gran desnivell, però amb petites pujades i baixades que van acumulant cansament i metres.

A Saône, per fi, aconsegueixo deixar l’asfalt, encara que només sigui per pocs quilòmetres, en que la ruta s’endinsa per un camí rural que talla els camps. Bufa el vent, però sortosament de cua, el que ajuda en la pedalada.

Arribo a la D410, carretera també poc transitada, que deixo a Marmirolle per endinsar-me per una pista forestal que travessa el Fôret du Grosbois. La vegetació es exuberant, i amb prou feines deixa passar la llum. El paisatge es solitari, tant en la zona de bosc com quan, de nou travessem camps de cultiu i petits poblets on no es veu ni una ànima, fins a arribar a Etalans on, de nou per asfalt, segueixo fins a Fallerans.

A Fallerans, de nou agafo un camí rural que, de sobte, s’acaba en un prat tancat, on pasturen unes vaques que em miren tant sorpreses com estic jo al veure-les a elles. Després d’uns moments de confusió, intento trobar una sortida ciclable dels prats, però sense èxit. Llegeixo la Guia de Pilgrimage Publications i veig que diu que es surt per un forat entre els arbres, però l’únic que trobo em porta a un filat de punxes, que desesperat, i amb precaucions, decideixo travessar doncs veig una porta a l’altra banda, per on surto i, amb sorpresa, em trobo amb la primera senyal de tota l’etapa que fa referència a la Via Francigena, fet sorprenent dons sembla venir del no res.

A 50 metres em trobo una altra senyal de la Via, poques més trobaré durant la resta de l’etapa. He perdut gaire be una hora per a sortir del prat quan finalment arribo a Vernierfontaine.

Continuo per petits camins, la major part asfaltats travessant petits pobles. Poc a poc, m’estic apropant al massís del Jura, per on travessaré cap a Suïssa. Fa més fresca, i tot no estar mes amunt de 800 metres, veig petites estacions d’esquí de fons als poblets. El paisatge es encara mes solitari i remot. No hi ha ni una ànima, a part dels ramats pasturant. Travesso mes zones de bosc i petites carreteretes, fins a arribar a un camí malmès que em porta fins a Ouhans.

Els metres es van acumulant a mida que passen els quilòmetres i el terreny es tona mes accidentat. Porto ja mes de 60 quilòmetres i 1.200 metres de desnivell, quan de nou la ruta torna a pujar colina amunt per carreteretes solitàries. Entro en una zona de pastures on el vent bufa amb força, el paisatge es desolat però tranquil. Passo per Pissenavache, petita munió de quatre o cinc cases, ja queda poc, però el camí sempre puja amunt, passant mes camps i zones de pastura, fina a arribar a la D6, que porta cap Pontarlier, i on ja h ha mes transit.

Segueixo la carretera durant alguns quilòmetres i, per fi, veig a la plana Pontarlier, a on arribo per Dommartin, evitant el tràfic de la carretera principal, quan gaire be ja es fa fosc.

Ens instal•lem a l’Auberge St. Pierre, petit hotelet sense pretensions. Estic cansat de la travessa i anem directament a sopar.
 
Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1110347
Per veure les fotos: : http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100817VFIIBesanconPontarlier?authkey=Gv1sRgCLbEzebhgqO4gQE&feat=directlink