Via Francigena II - Etapa 5 - Orsieres - Aosta

Distància: 63,0 Qms.

Temps: 8 Hores 7 Minuts.

Ascens: 1.943 M.

Descens: 2.215 M.

Avui hem d’afrontar l’etapa reina, no només d’aquest any, sinó de tota la Via Francigena, amb el pas del mític Col del Grand St-Bernard, escenari mític per les seves tempestes i l’hospici on estan els coneguts gossos de raça Sant Bernard, sinó també per la gesta del Napoleó, que al maig del 1800, va travessar els Alps per aquest coll.

El desnivell es important, i l’alçada també, doncs el coll es troba a 2.469 metres, el que representa un desnivell vertical des de Orsieres de 1.500 metres, als que caldrà afegir el que acumulin les petites baixades que fa la ruta abans d’arribar al Coll.

El dia es lleva radiant. Nomes hi ha uns petits núvols enganxats a les muntanyes cap al sud-oest, però res que faci témer que el dia s’hagi d’espatllar, tot i que, al estar a alta muntanya, surto amb l’equip necessari per a imprevistos.

Orsieres es lleva tranquil. Nomes hi ha el moviment dels trens del St-Bernard Express, que uneixen la localitat de Martigny amb Orsieres. A l’hotel, m’atén per l’esmorcar l’hostaler, força mes amable que la mestressa, tot i que l’esmorcar no es millor que el de la resta de dies, pel que opto de nou per afartar-me de pa amb melmelada que, al menys, representa una bona dosi d’hidrats de carboni.

Surto de Orsieres per una petita pista de terra que ràpidament s’enfila de valent fent paelles per la vesant sud-est de la Vall que mena al coll. Em trobo en mig d’un paisatge plenament alpí, amb boscos d’avets i petits xalets aïllats. Nomes destorba l’ambient el soroll dels cotxes que pugen la carretera per l’altra vesant de la vall. Per sort a aquest hora el trànsit es baix.

La pista va remuntant, fins a arribar a un punt on deixa de ser ciclable i toca empènyer, per sort, durant poca estona. El camí està perfectament senyalitzat i les indicacions del Grand St-Bernard constant. Com la pujada es fa per la vesant mes obaga, la temperatura es agradable.

Seguim el camí, que passa ara pel fons de la vall. Es ample i de pujada suau i constant. Em trobo alguns excursionistes i algun ciclista. Arribo a Bourg St-Pierre (1.676 m), amb mes de 1.000 metres de desnivell acumulat i agafo l’antiga carretera en direcció cap a la pressa de Toules. Hi ha indicacions de prohibit el pas de vianants, però segueixo endavant fins a arribar a sota la presa on, de nou, hi torna a haver aquestes indicacions com a conseqüència de les feines de reforç que estan fent a la pressa. Malgrat tot, el camí es factible i continuo endavant per la forta pendent que fa ara el camí fins a arribar al nivell de la pressa.

Quin paisatge! Des del nivell de la pressa, es pot veure tot el circ de muntanyes que envolta el col, amb el Mont Velan (3.709 m.) com a cim destacat. Lluny, a l’altra banda de la vall es veu el Fiescheshorn, amb els seus 4.000 metres i, per entre les muntanyes cap al sud-oest, es veu la part superior del cim del Montblanc, amb es seu gran barret de neu.

Pràcticament he arribat fins a on la carretera s’endinsa al túnel per camins que han estat completament ciclables excepte en un petit tram. Ara només resta vorejar la pressa pel camí que només es ciclable a estones, fins a agafar la part superior de la carretera, única pujada vàlida per bicis doncs l’antic camí, a partir d’aquest punt, es pràcticament no ciclable.

A 1.900 metres, agafo la carretera. L’aire ja es pesat de respirar i les cames noten l’esforç. La carretera té un cert volum de transit, però es fa suportable la seva presencia. Abaixo el cap i començo a pedalar fatigosament cap al coll metre em passa algun ciclista de carretera. Passen els revolts poc a poc. Les rampes arriben a estones al 20%! El sol es fa insuportable. Cau a plom i amb l’alçada es fort. Paro a estones a alguna ombra a reprendre forces mentre llegeixo cartells que parlen de les gestes d’en Napoleó en aquestes contrades.

No hi ha ni un moment de descans en la pujada, a cada revolt penso que la carretera serà mes suau però, malauradament no es així, però finalment, i després de mes d’una hora d’ascensió per asfalt, apareix el coll amb l’enorme hospici davant meu. Objectiu aconseguit! Arriba el moment de reprendre forces abans de la baixada i poder gaudir de la vista durant una bona estona doncs el dia continua essent radiant.

Al coll hi ha un munt de turistes, com correspon a un mes d’agost, que es fan fotografies amb els gossos i es compren petits records. Arrenco la llarguíssima baixada fins a Aosta per la carretera per, al primer revolt, agafar, aquest vegada si, l’antic camí, que es troba força malmès amb grans blocs de pedres que, a vegades, son difícils de passar. El camí a estones es converteix en una veritable trialera doncs la vesant italiana es mes vertical que la suïssa. De tota manera, es ciclable en la seva major part.

Perdo desnivell ràpidament i en poca estona arribo a St-Rhémy (1.619 m), on reprenc momentàniament la carretera. La senyalització de la Via a tota la Vall d’Aosta es extraordinària. Ràpidament deixo de nou la carretera per a continuar baixant, a estones per corriols, a estones per pistes forestals. Passen els quilòmetres i la calor comença a ser intensa. La via va buscant tota l’estona els caminets per a evitar la carretera tot passant pels petits pobles, Cerisey, St-Oyen, Etroubles, tots amb noms en dialecte Valldostà, que sembla una barreja de francès amb paraules italianes. Ja som a 1.270 m. i encara hem de perdre 600 més fins a arribar a Aosta. Davant meu, a l’altra banda de la vall s’alça, imponent, el Gran Paradiso (4.061 m) situat al parc del mateix nom, que es el més antic d’Itàlia, i un dels mes coneguts.

La ruta segueix a moltes estones les canalitzacions fetes per a recollir l’aigua i abastir a les poblacions de la vall, es un constant de pedalar per indrets on el desnivell es el poc que fa una canalització d’aigua el que representa que, per a aconseguir un cert desnivell, hagin de passar els quilòmetres quan ja començo a tenir ganes d’arribar desprès d’una llarga jornada.

Després d’Etroubles, la via torna a baixar en picat, i ràpidament arribem a Aosta, on haig de superar algun petit desnivell traïdor per tal d’entrar a la ciutat per indrets poc concorreguts.

Per fi he arribat. Quina calor! Cansat i content per una gloriosa etapa alpina.

Per veure les Fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100821VFIIOrsieresAosta?authkey=Gv1sRgCNOTs8q6htnU5gE&feat=directlink

Per veure el Track: VFII - http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125129