Via Francigena II - Etapa 7 - De Verrès a Vercelli

Distància: 111,11 Qms.
Temps: 8 Hores 38 Minuts.
Ascens: 953 M.
Descens: 1.279 M.

El dia es lleva mig cobert, amb un aire de tempesta per la tarda. Caldrà aprofitar doncs el matí per a cobrir l’etapa prevista. Inicialment havia previst acabar a Viverone, el que representa uns 60 Qms, deixant els darrers i mes monòtons 50 Qms. Fins a Vercelli pel dia següent, però avui m’he llevat ja amb les forces recuperades desprès de l’etapa suau d’ahir, pel que penso que ja decidirem mes endavant on acabar l’etapa.

L’estació de Verrès. On el transport es fa amb autocars ja que estan reparant la via en tot el tram de la vall, aquest matí té mes moviment que la tarda anterior. Arriben els autocars de on puja i baixa gent, mentre una jove policia, tota uniformada i amb la seva gorra, vigila que els cotxes no aparquin on no deuen.

Reprenc la ruta de nou pel fons de la vall, seguint petites carreteres i alguna pista no asfaltada. Vaig canviant de costat del riu, fent constants canvis de camí per a evitar la zona de l’autopista, tot passant petits pobles que segueixen adormits. Cal reconèixer que la ruta en tota la part valldostana està molt ben treballada. A Amad estan preparant les atraccions per la festa major.

Arribo a Donas, on hi ha una fortalesa que domina el pas del riu Doire Baltée, que es el que segueix tota la Vall d’Aosta i, de nou, el recorregut evita la carretera passant per la vila antiga i baixant després per l’antiga via a la que es barregen restes medievals amb restes romanes, inclòs un pas excavat a la Roca. Abans de Donas, la calçada romana es troba en un estat sorprenentment bo.

Ara toca de nou pujar amb la calor doncs, per a anar de Donas a Pont St-Martin, la ruta s’enfila de valent entre les vinyes, superant un desnivell superior als 150 metres, per la vesant solejada. Quina calor. Els raïms estan ja força madurs i se’n desprèn l’olor. Son fortes rampes però, sortosament, questa vegada, son d’asfalt i, una vegada superat el desnivell, baixo ràpidament per la carretera fins a Pont St-Martin, a on entro per unes escales força malmeses.

Ja soc de nou al lloc on he dormit, desprès de una hora i mitja de pedalar. Sort que ahir vaig decidir aturar-me a Verrès, amb el cansament acumulat, aquesta etapa hauria estat excessiva. Recupero forces a la petita pastisseria, escassament assortida del poble. No hi ha elecció, pastissos de poma o productes industrials. Torno a contemplar el gran pont romà i reprenc la ruta.

Adéu Aosta i benvingut Piemont. Es nota aviat, l’excel•lent senyalització de la Val d’Aosta, desapareix com per encanteri i es substituïda, inicialment per pràcticament res, nomes uns petit senyals d’un pelegrí blanc pintats a la roca. Sense el traçat del GPS, a estones seria força perdedor.

La ruta segueix pels passos mes recòndits, i en els següents deu quilòmetres, segueixo pistes per camps solitaris, fins a Torre Daniele on s’endinsa entre vinyes sospeses per unes magnífiques columnes de pedra que, sense dubte, son molt antigues. El camí, sovint molt estret, va seguint per entre les vinyes. Ara a mes de les senyals de la Via Francigena, hi ha les de un GR i, al cap de poc, també apareixen cartells d’altres rutes que ajuden a seguir el camí.

De nou estic seguint una via romana. Em sorprèn que faci aquest revolts enganxada a la muntanya en lloc de seguir el fons de la vall, que hauria estat més fàcil, però amb la feina que hi ha, es clar que les raons eren poderoses. De nou començo a pujar, i com puja, i a baixar, i com baixa. A estones la via està molt malmesa i cal fer-ho a peu al no ser ciclable però el recorregut paga la pena.

A Montestrutto, la vall s’obre a la plana piemontesa i tot s torna mes franc i transitable, el que no evita que continuï havent nombroses petites pujades que posen a prova les cames, però cada vegada suavitzant-se més.

Passo Ivrea ràpidament i continuo cap a Viverone. Em sento be i ara la ruta es molt rodadora. A partir d’aquest punt, la Via segueix per sota la serra d’ Ivrea que, segons llegeixo, es la morrena mes gran d’Europa, una resta de les enormes glaciacions del passat. El paisatge es bonic, a través de solitaris boscos i alguns, pocs, camps de conreu. De nou torna la pujada per a superar la serra d’ Ivrea i arribar a Viverone, però no es tracta de grans desnivells.

Es d’hora quan arribo a Viverone, tot just les 12,30, per que, i tenint en compte que el que resta es gaire be pla, decideixo continuar fins a Vercelli. A mida que m’endinso en la plana i m’apropo a la zona del Po, l’humitat comença a esser elevada, el que barrejat amb l’alta temperatura, es força feixuc.

Pocs quilòmetres abans de Santhià, apareixen els primers camps d’arròs. D’un verd suau, tenen l’espiga encara no madura. Fan de bon veure, tot i que es un presagi de la futura monotonia del paisatge de la planura del Po.

Santhià ja té totes les característiques pròpies d’aquesta zona, ciutat enmig d’una plana de camps d’arròs inacabables, lletja i anodina i amb una humitat i una calor força desagradables. Suo i no paro de suar, mentre faig els darrers 25 quilòmetres completament plans per camins infernals que menen a camps d’arròs. Rodar en aquests condicions es fa enormement feixuc. Pedalo en la buidor absoluta, només de tant en tant trobo a algú pescant en els canals dels camps. Saludo cortesment i, invariablement, no em tornen en cap cas la salutació. No sembla que aquesta terra porti a l’amabilitat de caràcter.

I Vercelli? No arriba mai! A mes, han marxat els núvols i ara cau tot el sol a plom. Pedalo, pedalo i pedalo i, finalment, a la llunyania veig els edificis de Vercelli. No es lluny, però el GPS diu que falten 7 quilòmetres. Com pot ser si està davant meu? La raó es senzilla, el camí mai va recte sinó que fa angles entre els camps d’arròs, el que allarga, i molt, el camí.

Quines ganes d’arribar quan finalment trepitjo l’asfalt dels carrers. Vaig seguint pel costat d’edificis anodins, fins a arribar a la part antiga, mes agradable, on està situat el Duomo de Vercelli. Es tracta d’una església del segle XVII, sense grans estridències.

Estic cansat però ja he arribat. La veritat es que, potser hauria estat mes prudent dividir l’etapa, de manera que resultés menys pesat el pas pels arrossars, però ja he aconseguit l’objectiu.

Ara a esperar l’any vinent per a fer la primera part de la Via, de Canterbury a Besançon. Amb l’Alvaro marxem cap a Torí on, després d’una bona dutxa, es regalem un bon sopar.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100823VFII07VerresVercelli?authkey=Gv1sRgCNyBkLPi_d6YSg&feat=directlink

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125130

Via Francigena II - Etapa 6 - Aosta - Verrès

Distància: 58,6 Qms.

Temps: 6 Hores 43 Minuts.

Ascens: 1.207 M.

Descens: 1.362 M.

Em llevo cansat. L’etapa d’ahir va ser exigent i, per tant, la idea es fer avui una etapa mes suau, tot i que, al estar en zona alpina, i anar la ruta evitant el màxim possible la zona propera a l’autopista, el desnivell acumulat de l’etapa també es rellevant.

El dia es lleva igual de radiant que l’anterior i ja de bon mati, fa calor. Abans de sortir, aprofito per fer un petit volt ciclista per la ciutat antiga d’Aosta, on hi destaquen importants restes romanes doncs aquesta ciutat era un important nucli de comunicacions cap les Gàl•lies.

Nomes sortir, el camí va a buscar els petits pobles de la vesant nord de la vall, i això vol dir que, immediatament, comencen les fortes pujades. Les cames es queixen!

Una vegada agafat el nivell, de nou la Via va alternant petits camins, pistes forestals i conduccions d’aigua, com el dia anterior. Molta estona vaig a cobert del sol per l’ombra dels arbres, el que fa molt agradable el camí que, segons els cartells que trobo, segueix la “Voie des Vignobles”, tot passant entre petites vinyes de tant en tant.

Passo el Castello di Quart, gran casa fortificada, en bon estat de conservació i vaig seguint per petits nuclis urbans que semblen mig deserts. A vegades el camí segueix antics camins de ferradura que, en la pràctica, es converteixen en veritables trialeres difícils de baixar, per sort, poques vegades toca empènyer i es pràcticament tot ciclable. El paisatge es extraordinari.

Els pobles no tenen el benestar que es deduïa als pobles suissos, i mes aviat sembla que es tracta de llocs on l’economia es més de subsistència. Pugem, baixem, i sempre anem passant petits nuclis amb noms valldostans, Cilian, Feilley, Chenal, sempre per petits camins, antics camins de ferradura, etc, fora del soroll.

A Montjovet baixo al fons de la vall per a agafar la variant ciclable del camí doncs el recorregut “oficial” en aquest punt es pràcticament no ciclable. De nou la ruta segueix per petits pobles adormits, però amb l’afegit del vent de cara. Em trobo cansat dels constants trencacames i de l’esforç d’ahir pel que, tot i que inicialment havia previst anar fins a Pont St-Martin, opto per a acabar l’etapa a Verrès. Indret completament anodí al mig de la vall.

Recupero forces al bar Polar Express, al costat de l’estació del tren, en mig d’un espectacle surrealista que formen la cambrera i els diversos clients a la barra, ella vestida com si hagués de sortir amb la pamela cap a la platja en deu segons, i ells dividits entre els que gaire be han aparcat el tractor a la porta i els que van carregats de tatuatges i formen part de la fauna hortera italiana

Estic cansat i amb ganes de recuperar forces, el que faig a l’Hotel Ponte Romano, de Pont St-Martin, on havíem reservat per ser el lloc previst d’acabar l’etapa. Hotel trist de poble, amb dos únics al•licients, d’una banda la formidable vista del pont romà del segle II i el fet que la nostra finestra dona al riu, el que ens permet dormir escoltant la remor de l’aigua.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100822VFII06AostaVerres?authkey=Gv1sRgCLTgv-P7ncXpiAE&feat=directlink

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125132  

Via Francigena II - Etapa 5 - Orsieres - Aosta

Distància: 63,0 Qms.

Temps: 8 Hores 7 Minuts.

Ascens: 1.943 M.

Descens: 2.215 M.

Avui hem d’afrontar l’etapa reina, no només d’aquest any, sinó de tota la Via Francigena, amb el pas del mític Col del Grand St-Bernard, escenari mític per les seves tempestes i l’hospici on estan els coneguts gossos de raça Sant Bernard, sinó també per la gesta del Napoleó, que al maig del 1800, va travessar els Alps per aquest coll.

El desnivell es important, i l’alçada també, doncs el coll es troba a 2.469 metres, el que representa un desnivell vertical des de Orsieres de 1.500 metres, als que caldrà afegir el que acumulin les petites baixades que fa la ruta abans d’arribar al Coll.

El dia es lleva radiant. Nomes hi ha uns petits núvols enganxats a les muntanyes cap al sud-oest, però res que faci témer que el dia s’hagi d’espatllar, tot i que, al estar a alta muntanya, surto amb l’equip necessari per a imprevistos.

Orsieres es lleva tranquil. Nomes hi ha el moviment dels trens del St-Bernard Express, que uneixen la localitat de Martigny amb Orsieres. A l’hotel, m’atén per l’esmorcar l’hostaler, força mes amable que la mestressa, tot i que l’esmorcar no es millor que el de la resta de dies, pel que opto de nou per afartar-me de pa amb melmelada que, al menys, representa una bona dosi d’hidrats de carboni.

Surto de Orsieres per una petita pista de terra que ràpidament s’enfila de valent fent paelles per la vesant sud-est de la Vall que mena al coll. Em trobo en mig d’un paisatge plenament alpí, amb boscos d’avets i petits xalets aïllats. Nomes destorba l’ambient el soroll dels cotxes que pugen la carretera per l’altra vesant de la vall. Per sort a aquest hora el trànsit es baix.

La pista va remuntant, fins a arribar a un punt on deixa de ser ciclable i toca empènyer, per sort, durant poca estona. El camí està perfectament senyalitzat i les indicacions del Grand St-Bernard constant. Com la pujada es fa per la vesant mes obaga, la temperatura es agradable.

Seguim el camí, que passa ara pel fons de la vall. Es ample i de pujada suau i constant. Em trobo alguns excursionistes i algun ciclista. Arribo a Bourg St-Pierre (1.676 m), amb mes de 1.000 metres de desnivell acumulat i agafo l’antiga carretera en direcció cap a la pressa de Toules. Hi ha indicacions de prohibit el pas de vianants, però segueixo endavant fins a arribar a sota la presa on, de nou, hi torna a haver aquestes indicacions com a conseqüència de les feines de reforç que estan fent a la pressa. Malgrat tot, el camí es factible i continuo endavant per la forta pendent que fa ara el camí fins a arribar al nivell de la pressa.

Quin paisatge! Des del nivell de la pressa, es pot veure tot el circ de muntanyes que envolta el col, amb el Mont Velan (3.709 m.) com a cim destacat. Lluny, a l’altra banda de la vall es veu el Fiescheshorn, amb els seus 4.000 metres i, per entre les muntanyes cap al sud-oest, es veu la part superior del cim del Montblanc, amb es seu gran barret de neu.

Pràcticament he arribat fins a on la carretera s’endinsa al túnel per camins que han estat completament ciclables excepte en un petit tram. Ara només resta vorejar la pressa pel camí que només es ciclable a estones, fins a agafar la part superior de la carretera, única pujada vàlida per bicis doncs l’antic camí, a partir d’aquest punt, es pràcticament no ciclable.

A 1.900 metres, agafo la carretera. L’aire ja es pesat de respirar i les cames noten l’esforç. La carretera té un cert volum de transit, però es fa suportable la seva presencia. Abaixo el cap i començo a pedalar fatigosament cap al coll metre em passa algun ciclista de carretera. Passen els revolts poc a poc. Les rampes arriben a estones al 20%! El sol es fa insuportable. Cau a plom i amb l’alçada es fort. Paro a estones a alguna ombra a reprendre forces mentre llegeixo cartells que parlen de les gestes d’en Napoleó en aquestes contrades.

No hi ha ni un moment de descans en la pujada, a cada revolt penso que la carretera serà mes suau però, malauradament no es així, però finalment, i després de mes d’una hora d’ascensió per asfalt, apareix el coll amb l’enorme hospici davant meu. Objectiu aconseguit! Arriba el moment de reprendre forces abans de la baixada i poder gaudir de la vista durant una bona estona doncs el dia continua essent radiant.

Al coll hi ha un munt de turistes, com correspon a un mes d’agost, que es fan fotografies amb els gossos i es compren petits records. Arrenco la llarguíssima baixada fins a Aosta per la carretera per, al primer revolt, agafar, aquest vegada si, l’antic camí, que es troba força malmès amb grans blocs de pedres que, a vegades, son difícils de passar. El camí a estones es converteix en una veritable trialera doncs la vesant italiana es mes vertical que la suïssa. De tota manera, es ciclable en la seva major part.

Perdo desnivell ràpidament i en poca estona arribo a St-Rhémy (1.619 m), on reprenc momentàniament la carretera. La senyalització de la Via a tota la Vall d’Aosta es extraordinària. Ràpidament deixo de nou la carretera per a continuar baixant, a estones per corriols, a estones per pistes forestals. Passen els quilòmetres i la calor comença a ser intensa. La via va buscant tota l’estona els caminets per a evitar la carretera tot passant pels petits pobles, Cerisey, St-Oyen, Etroubles, tots amb noms en dialecte Valldostà, que sembla una barreja de francès amb paraules italianes. Ja som a 1.270 m. i encara hem de perdre 600 més fins a arribar a Aosta. Davant meu, a l’altra banda de la vall s’alça, imponent, el Gran Paradiso (4.061 m) situat al parc del mateix nom, que es el més antic d’Itàlia, i un dels mes coneguts.

La ruta segueix a moltes estones les canalitzacions fetes per a recollir l’aigua i abastir a les poblacions de la vall, es un constant de pedalar per indrets on el desnivell es el poc que fa una canalització d’aigua el que representa que, per a aconseguir un cert desnivell, hagin de passar els quilòmetres quan ja començo a tenir ganes d’arribar desprès d’una llarga jornada.

Després d’Etroubles, la via torna a baixar en picat, i ràpidament arribem a Aosta, on haig de superar algun petit desnivell traïdor per tal d’entrar a la ciutat per indrets poc concorreguts.

Per fi he arribat. Quina calor! Cansat i content per una gloriosa etapa alpina.

Per veure les Fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100821VFIIOrsieresAosta?authkey=Gv1sRgCNOTs8q6htnU5gE&feat=directlink

Per veure el Track: VFII - http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1125129 

Via Francigena II - Etapa 4 - Vevey - Orsieres.

Distància: 88,1 Qms.

Temps: 7 Hores 53 Minuts.

Ascens: 1.285 M.

Descens: 722 M.

Ha plogut una mica aquesta nit, i el dia s’aixeca amb núvols alts i un cert aire d’inestabilitat, es un dia molt diferent del d’ahir i sembla que pugui haver tempestes al llarg del dia.

Vevey es lleva tranquil, com correspon a una ciutat benestant i on es respira un elevat nivell de vida arreu. Abans de sortir, saludo al llac. Davant les dents de midi, amb núvols enganxats ja de bona hora, i amb una calima que fa de difícil veure totes les muntanyes que l’envolten. Avui entrarem als Alps, fent nit ja començada la pujada al Grand St. Bernard, per tal de treure una mica de desnivell de la forta pujada que m’espera demà. Avui serà una etapa llarga i exigent.

Els carrers de la Vielle Ville de Vevey s’estan tot just despertant quan surto abans de les 9 del mati. Nomes hi ha persones que van a comprar el diari, o que, ja de bona hora, passegen al voltant del llac. L’aire es fresc i agradable.

Surto en direcció a Montreux seguint la vora del llac, entre mansions suntuoses i edificis luxosos d’apartaments, es com una Montecarlo alpina. Tot està al seu lloc, tot en ordre, i després de cada revolt, un paisatge nou i admirable. No paro d’aturar-me a fer fotos de tots els indrets tot i que, passat la Tour-de Peiltz-, haig de deixar la riba del llac per no ser transitable a les bicicletes, i agafar la tranqui-la i poc transitada carretera fins a Clarens, on de nou reprenc la vora del llac.

Ja tinc davant Montreux, petit i bonic, com un clònic de Vevey. Tot en calma i idíl•lic. Al girar un revolt, apareix davant meu el Chateau de Chillon, on com bon turista em vull fer una foto, al que se’m ofereix amablement la mestressa del xiringuito de souvenirs, que fa una foto perfecta, enquadrant el zoom. M’explica que té ja molta pràctica de fer-la pels turistes, i del cert que així es. També aprofito i faig una foto amb el mòbil, que envio a la Imma. La Carla arriba a la conclusió que es “el castell de la bruixa”.

Mentre estic fent les fotos, m’arriba un sms de la Nené Valls. “Ha mort la mare”. Quin impacte. Quants records que passen de cop pel cap de tots els anys coneguts des de aquell estiu del 1975 en que va aparèixer tota la família Valls Capell a Planoles. Poc a poc anem deixant enrere a gent que varem conèixer i estimar en aquesta inaturable carrera que es la vida.

Em recupero de la melancolia veient el castell de Chillon i continuo camí endavant. Fins ara, tot ha estat fàcil doncs hem anat seguint la vora del llac. Arribem a Villeneuve, ja a l’altre extrem del Leman i ens endinsem terra endins per una zona am una alta concentració industrial, que vaig esquivant per petites carreteres i algun camí agrícola.

A partir de Roche, de nou tornem a paisatges mes agrícoles, i vaig per un camí que segueix la via del tren, amb vent de cua, que es molt d’agrair. Passo per alguna zona de vinyes, on cal superar algun desnivell de poca importància, i arribo a Aigle. Han passat gaire be 30 quilòmetres i l’etapa fins ara ha pujat poc. Millor, doncs endavant hi ha desnivells importants.

De fet, aquests comencen nomes sortir d’Aigle. Passem per davant de imponent Chateau d’Aigle, excel•lentment conservat i tot envoltat de vinyes. Se sent una gaita. Dalt de la muralla, un gaiter està retén algun homenatge indeterminat tot i que el paisatge evoca poc a escòcia. Ara ja ha sortit el sol, i la temperatura augmenta, com les rampes a les que hem de fer front, de mes del 16% per una pista que s’enfila poc, pel costat de la via d’un tramvia! Es sorprenent el nivell de transport ferroviari d’aquest país!

Superem mes de 150 metres en poca estona i enfilem cap a Ollon en una ràpida baixada. Comencem a fer pujades i baixades entre vinyes i boscos i finalment arribem al costat del Roina, que remuntem, sempre amb l’agraït vent de cua, per una pista lateral al mateix. Ara ja pesen mes les cames, quan a St-Maurice m’aturo a recuperar forces menjant una deliciosa pizza. Davant meu una velleta demana una amanida i marxa tranquil•lament al servei deixant la seva bossa sobre la taula. Inimaginable a altre latituds.

Recuperades les forces continuo direcció Martigny per un camí que s’endinsa pel bosc, a estones ample, i a estones trialer, però amb constants pujades i baixades. Es un camí molt divertit, i per fi, arribo a Martigny, amb mes de 70 quilòmetres a sobre, i encara que el desnivell no ha superat els 650 metres, ja es nota. Ara cal encarar la part seriosa de l’etapa, la pujada a Orsieres, on en poc mes de 17 quilòmetres, cal superar 700 metres de desnivell.

Malauradament, la primera part de la pujada l’haig de fer per la infernal carretera del túnel del Sant Bernat, doncs la ruta que segueix la Via Francigena està prohibida als ciclistes. Son 4 quilòmetres amb fortes rampes, i amb tot el tràfec del divendres a la tarda. Horrorós, vaig entrant a tots els pobles per a evitar durant uns metres la carretera.

A les Valettes, per fi puc evitar durant un tros la carretera, i després de Bonvernier, ja puc recuperar el traçat de la Via Francigena, que s’endinsa pel bosc per un petit corriol divertit de rodar, fins a arribar a una zona on els allaus han malmès el camí, el que m’obliga durant mes de mitja hora a empènyer la bici per un maremàgnum de roques que haig d’anar pujant i baixant. Acabo esgotat.

Recupero la carretera durant uns inacabables 500 metres, amb túnel inclòs i a Sembracher puc agafar les petites carreteres de la vesant esquerra de la vall, que pugen en fortes rampes. Porto ja mes de 85 quilòmetres i començo a trobar-me cansat, però el paisatge es idíl•lic. Petites casetes i poblets en plena calma, aliens a l’infernal tràfec del fons de la vall.

Per fi, quan porto gaire be vuit hores sobre la bicicleta, arribo a Orsieres, fi d’etapa, amb poc temps per a recuperar les forces. Ens allotgem a l’Hotel Terminus, on ens atén una malcarada mestressa. Sopem i em preparo per l’etapa reina de l’endemà.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100820VFIIVeveyOrsieres?authkey=Gv1sRgCMnEmcyLt-6GowE&feat=directlink  

Per veure el Track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1113145

Via Francigena II - Etapa 3 - Orbe - Vevey

Distància: 62,2 Qms.
Temps: 6 Hores 11 Minuts.
Ascens: 1.141 M.
Descens: 1.462 M.

De nou es tracta d’una etapa per la Suïssa no alpina, si be, no per això vol dir que els desnivells i l’esforç siguin inferior, com ho demostren els més de 1.400 metres que finalment acumula l’etapa que, com la anterior, transcorre integrament pel cantó de Vaud, combinant camps de cultiu i zones forestals.

En aquesta ocasió, no seguim la ruta 70, doncs en alguns dels seus trams es poc ciclable i optem per a seguir un recorregut per petits camins agrícoles, com de costum asfaltats, alguns trams de pistes de terra i algun petit tram tècnic.

Avui a Orbe hi ha mercat, si be el mateix es minimalista, doncs no es composa de més enllà de 8 o deu parades. De totes maneres, resulta molt pintoresc, amb totes les senyores suïsses totes posades fent les compres. Tota la citat desprèn un aroma a cafè torrat, provinent de la enorme fàbrica de Nescafé que hi ha a la sortida del poble, i el dia es presenta clar, amb pocs núvols, i bona temperatura. Benvingut estiu.

Sortim per la carretera en direcció a Lausanne, que seguim fins a Charbonay durant uns quatre quilòmetres pel carril bici habilitat de la mateixa. Charbonay es un petit poblet agrícola, on, com passa a tot Suïssa, tot està en ordre i posat al seu lloc. El poble té algunes cases veritablement antigues, que donen una mica idea de com devia esser la vida en el passat en aquests indrets.

Deixem la carretera i ens endinsem per una pista que, al cap de poca estona passa a ser de terra, amb alguna forta pujada, fins a arribar a un petit altiplà ple de camps de conreu on alternen la remolatxa amb l’herba de farratge. Anem seguint les senyals del recorregut pedestre, ara per petites pistes asfaltades, ara per pistes de terra, en una successió constant de pujades baixades de poc desnivell, però que es van acumulant. Teòricament es una etapa en la que hem de perdre alçada fins a arribar al llac, però de moment, no parem de guanyar desnivell.

Passem petits pobles, Goumens Le Joux; Oulens -sous- Echalens; St-Barthelemy; Bioley-Orjulaz; Etagnieres gaudint del paisatge agrícola Suïs, que sorprèn quan el comparem amb l’estat d’abandonament del nostre camp. Segurament els ajuts a l’agricultura deuen ser força importants.

Per fi, quan arribem a Morrens, veiem el llac, immens a sota nostre, amb totes les muntanyes que l’envolten. Malgrat la boirina, fàcilment es distingeix la Dent d’Hoche, el massís del Mont-Blanc i les Dents de Midi, i en la llunyania, gaire be invisible, el Cervino.

La baixada fins a Lausanne la fem intentant evitar al màxim els nuclis poblats, si be pràcticament tota l’estona per asfalt, fins arribar als carrers de la vila. Passem per davant del COI i arribem a la bora del llac, deliciosa, que ressegueix un passeig ple d’arbres, on la gent passeja enmig de la calma. El dia es deliciós i la temperatura extraordinària.

Anem seguint el passeig fins a Ouchy, a partir de on no està permès el pas de bicicletes, i seguim per la tranquil•la carretera en direcció a Montreux per reprendre mes endavant, al port de Pully, el passeig vora l’aigua. La gent pren el sol mentre altres passegen i altres es capbussen a les, imagino, fredes aigües del llac.

A Lutry, hem de reprendre de nou la carretera fins a Villette, on abandonem la vora del llac, per remuntar per camins agrícoles en forta pendent entre les vinyes. Guanyem alçada ràpidament i comencem un jos de pujades i baixades esgotador, per la vesant sud del llac, on fa força calor. De tota manera, paga la pena el paisatge de vinyes i la imponent vista del llac i de les muntanyes. Estem en un paisatge de vinyes declarat patrimoni cultural per la UNESCO.

Passem per St-Saphorin, amb una meravellosa església que data del segle XVI de on sortim per una forta pujada, primer amb escales, i desprès empenyent a estones, sota la calor del migdia. Ja veiem sota nostre Vevey, i Montreux al fons. Estic completament esgotat de la calor i amb ganes d’arribar.

Al arribar a Corseaux, tot es baixada fins Vevey, que a part de ser seu de la Nestlé, el que li dona un aire cosmopolita, es una de les ciutats Suïsses mes delicioses. Ens allotgem a l’hotel Astra i després de recuperar-nos, anem a fer un volt per la ciutat vella.

Ha estat un dia llarg i esgotador, sobretot pels trencacames de la primera part, i per les pujades finals entre la calor.




Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100819VFIIOrbeVevey?authkey=Gv1sRgCPyI-97U1Imt3gE&feat=directlink

Per veure el track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1113145

Via Francigena II - Etapa 2 - Pontarlier - Orbe

Distància: 66,7 Qms.
Temps: 5 Hores 45 Minuts.
Ascens: 961 M.
Descens: 1.063 M.

Avui abandonem França per a entrar a Suïssa travessant les muntanyes que formen el massís del Jura, que tot i que no son gaire altes, compten amb excel•lents paisatges i nombroses estacions d’esquí de fons, que aprofiten la suavitat de les colines.

El dia es lleva gris i fred, plovisqueja una mica. Es tracta d’un d’aquells dies grisos que a l’hivern s’entaulen a l’Europa del nord. L’esmorzar de l’hotel es força auster, el que dificulta poder reprendre forces després de la llarga etapa d’ahir.

Començo l’etapa travessant l’antiga vila de dintre les muralles, amb cases d’un cert aire senyorial. Tot està tranquil com correspon a una vila provincial d’aquesta mena. Només sortir, començo la primera pujada del dia, per tal d’evitar la transitada N57, tot seguint una petita i tranqui-la carretera que porta cap a l’Arcan, on hi ha un parell de remuntadors ancestral que pugen un prat, amb un escàs desnivell de menys de cinquanta metres. Poc després de l’estació, agafem una pista a la dreta que, travessant un bosc espès, arriba fins al Fort Mahler, des de on hi ha una formidable vista del Chateau de Joux.

El fort està en runes, no així el castell, que està molt ben conservat, i estant cada un a banda i banda de l’estret pas de la carretera, controlaven perfectament l’accés a Pontarlier des de el sud.

Nomes passat el Fort, baixem ràpidament per una pista força malmesa fins a Le Frambourg, i perdem tot els 260 metres de desnivell guanyat. Som de nou a la N57, que hem d’agafar doncs no hi ha alternatives a partir d’aquest punt. Ens esperen uns quants quilòmetres per l’asfalt, primer per l’N57, per després agafar la molt menys transitada D6, que porta cap a la frontera Suïssa.

Tornem a remuntar el desnivell perdut seguint la carretera, fins a arribar a Les Petits Fourgs de Bas, on comença l’altiplà que mena fins a la frontera i on ja podem agafar petits camins, en la seva majoria asfaltats, però que ens permeten d’evitar la carretera. La major part dels camps son o de farratge, o estan dedicats a pastura. Hi ha petites granges i algun nucli de població una mica mes gran, però tot el paratge es força desolat.

De nou passem pel costat de petits remuntadors que salven desnivells mínims i, a prop de la frontera, de nou agafem la carretera, per ser l’únic pas franquejable.

Entrem a Suïssa pel poblet de l’Auberson. Fa fresca i no es veu ningú pels carrers. Seguim per la carretera, sense pràcticament transit dins al Col des Etroits, on hi ha unes immenses defenses militars. Realment, Suïssa es un país que sempre te present que per a esser neutral cal una defensa forta.

Passat el coll, ràpidament arribem a St. Croix on, després d’uns pocs centenars de metres, per fi podem deixar la carretera, tot seguint la ruta 70, que segueix la Via Francigena, i les senyals de turisme pedestre. La senyalització es extraordinària, així com la vista i, malgrat els núvols, podem gaudir d’una extraordinària vista de tot el plateau alpí suís i podem endevinar, al fons el massís de la Jungfrau i el del Cervino.

El camí s’endinsa per les Gorges de Cobatanne per on baixem fins a Vuiteboeuf. A estones, el camí es converteix en un corriol, però està perfectament cuidat i es totalment clicable i arribem aviat a Vuiteboeuf, ja a la plana del llac de Neuchatel.

El paisatge ha canviat radicalment. Ara estem en una zona agrícola, amb boscos dispersos i turons que onegen. De nou, i com va passar ahir, no fem cap gran desnivell, però les constant pujades i baixades i els canvis de ritme, van castigant les cames.

Anem alternant petits camins asfaltats, amb camins rurals, tots en un estat excel•lent, a amb una magnífica senyalització de turisme pedestre. Anem passant petits nuclis habitats fins a arribar a Rances, sempre evitant carreteres principals.

Pugem encara un altre turó i ja veiem Orbe a uns 4 quilòmetres, que passen ràpidament si be, abans d’arribar, fem una ràpida visita als mosaics romans que hi ha a l’entrada del poble.

Orbe es una ciutat amb un cert caire industrial, on hi ha una enorme fàbrica de Nescafé, i sense massa atractius. Ens instal•lem a l’hotel Aux Chasseurs, situat a la plaça central del poble i ens preparem per a la següent etapa.

Per veure les fotos: http://picasaweb.google.es/boumaqueda/100818VFIIPontarlierOrbe?authkey=Gv1sRgCIjQuqG80p633QE&feat=directlink

Per veure el track: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?&id=1111692