Vancouver, territori descobert el 1792 pel capità George Vancouver, que va prendre possessió del territori per a la corona britànica. Pobres indis! Les sis del matí d’un dia radiant. Ni un núvol, i u
na previsió de 28 graus de màxima. No podíem demanar res millor! Estem al Fairmont Waterfront Hotel, per recomanació del B. Floyd. El lloc es tranquil, tot just davant de l’aigua, una elecció perfecte per la llum i la tranquil·litat. Evidentment, no hi pot faltar l’Starbucks de rigor, que ja te cua en un dissabte a les sis del matí, fet difícil d’entendre. El carrer està ple de gent, que no soc capaç d’identificar si tornen de festa i si han sortit d’hora de casa. Per l’aspecte, crec que es mes la segona possibilitat que la primera, encara que no aconsegueixo entendre a on van. Com l’Alvaro i l’Anna encara dormen i jo aprofito per a passejar i per treure una mica de feina de sobre.
Pel carrer hi ha una munió d’asiàtics, que es una de les colones mes grans de Vancouver, amb gran preeminència de xinesos, no en va, el Xinatown de Vancouver es el segon mes gran d’Amèrica, després del de Nova York. Pels carrers es veu molta gent jove, i poca gent gran, possiblement es degut al fet que la gent mes gran viu a les zones residencials apartades del centre i no baixen tant sovint al downtown.
La ciutat sembla relaxada, i amb una atmosfera molt agradable. No en va, Vancouver està considerada la quarta ciutat del mon en qualitat de vida, i la primera d’Amèrica. Segons l’Alvaro i l’Anna, els recorda Nova York en petit, i en net els dic jo, i es cert, es un downtown que defuig el concepte clàssic de la ciutat americana que tenen un centre exclusivament d’oficines. Aquí els edificis d’apartaments, els centres comercials i els edificis d’oficines estan tots barrejats. Hi ha gent per tot arreu anant d’un lloc a l’altre. A mes, com es cap de setmana els carrers estan força tranquils de trànsit.
Davant de l’hotel està la marina a on aterren els hidroavions. Hi ha un moviment considerable de petits avions equipats per aterrar a l’aigua. La veritat es que es pràctic, doncs et deixen tot just davant de la ciutat. Això fa que hi hagi un moviment considerable a l’aigua entre grans i petits vaixells i els hidroavions. A vegades quan s'enlairen, no es sap com s’evitaran entre els. Però, òbviament, sempre ho aconsegueixen.
Al davant de l’hotel atraquen els grans creuers que visiten la ciutat. Ara mateix hi ha dos. I al fons, a l’altra banda de la badia es veu el moll de minerals i petroli, amb una gran muntanya de sofre. Al fons està West Vancouver, la millor zona residencial de Vancouver, i segons ens diuen, una de les més (o es la més?) cares de Canada. Al dar
rere les muntanyes encara tenen força neu, tot i que s’ha reduït bastant des de la nostra arribada fa una setmana. També tenim tota la vista sobre Stanley Park, el gran pulmó verd de Vancouver.
Serem a la ciutat dos dies. Primer pensava que seria massa temps, però ara veig que està be, tot i que Vancouver no es una ciutat que es pugui considerar un gran destí turístic. Les possibles activitat a la ciutat, a part de la visita al Museu i al Aquàrium, acaben aviat. Les grans atraccions son als voltants i nosaltres ja les hem fet, com anar a Whistler, les Coastal Mountains o a veure les Orques. La nostra idea es badar per la ciutat, viure la seva atmosfera i, com no, comprar com a europeus àvids de gastar un Euro fort.
Son les 9,30 i el sol comença a escalfar força quan ens posem en marxa. Aquest primer dia anirem a voltar per les zones comercials. Cada ú té els seus propis objectius. Ells botigues de moda i jo botigues de outdoors. Anem a West Broadway, carrer apartat del centre, però que es un gran eix comercial de material esportiu i botigues de bicicletes. Comprem (compro) algunes coses mentre els nois rondinen. A mida que passa el temps el carrer es va omplint de gent. La activitat comercial es viva i animada.
Després anem cap Robson Street, la gran artèria comercial de Vancouver. L’Alvaro i l’Anna estan al seu terreny, entrem i sortim de botigues, i al final, com es previsible ens comprem el que volem i el que no volem. L’Anna es feliç amb la seva maleta nova, per a substituir la ganga que varem comprar l’any passat a Nova York a Xinatown i que no ha resistit gaire. Les voreres son plenes de vianants; turistes, locals. Xineses amb paraigua per a tapar-se del sol, per a no perdre la seva pell blanca. Davant de la petita catedral, una parada contra la presència de tropes canadenques a l’Afganistan i de les americanes a l’Iraq. Els homeless (hi ha uns quants) al terra per les ombres. Hi ha lloc per tot hom.
Mengem quelcom al Bistro Italiano, un lloc amb cambreres simpàtiques. La que ens atén, una xinesa, ve escortada d’una altra cambrera indoeuropea. Fem bromes sobre perquè van de dos en dos. Segons l’Alvaro, la indoeuropea ensenya a la xinesa, i jo crec el contrari. Crec que l’Alvaro te perjudicis de superioritat de la raça blanca.
A mitja tarda la calor es important i ja en tenim prou de fer el consumista. Tornem a l’hotel i l’Anna i jo ens anem a la piscina mentre l’Alvaro practica el seu esport favorit, parlar per Skype. Qui anava a dir que a Vancouver acabaríem prenent una bany a mitja tarda a la piscina de l’hotel! La piscina no es molt gran, plena de nens sorollosos, com es normal a una piscina, però passem una estona agradable al solet.
Una vegada recuperats, anem a sopar a “A Kettle of Fish” restaurant agradable a Pacífic Avenue, tot just a l’altra banda de downtown. El peix es excel·lent i el vi també. Amb l’Alvaro anem fent proves de vins de British Columbia. No sabia que a aquesta regió hi haguessin vins, em pensava que érem massa al nord. De tota manera arribem a la conclusió que els blancs, sense ser espectaculars, es beuen be, però els negres, en el futur ens estalviarem.
El cambrer es simpàtic, encara que l’Alvaro sospita d’ell. De fet, l’Alvaro ha sospitat de 9 de cada deu homes que amb que ens hem creuat. O Vancouver es el paradís gay, o el radar de l’Alvaro està avariat. Personalment crec que es la segona opció.
na previsió de 28 graus de màxima. No podíem demanar res millor! Estem al Fairmont Waterfront Hotel, per recomanació del B. Floyd. El lloc es tranquil, tot just davant de l’aigua, una elecció perfecte per la llum i la tranquil·litat. Evidentment, no hi pot faltar l’Starbucks de rigor, que ja te cua en un dissabte a les sis del matí, fet difícil d’entendre. El carrer està ple de gent, que no soc capaç d’identificar si tornen de festa i si han sortit d’hora de casa. Per l’aspecte, crec que es mes la segona possibilitat que la primera, encara que no aconsegueixo entendre a on van. Com l’Alvaro i l’Anna encara dormen i jo aprofito per a passejar i per treure una mica de feina de sobre.Pel carrer hi ha una munió d’asiàtics, que es una de les colones mes grans de Vancouver, amb gran preeminència de xinesos, no en va, el Xinatown de Vancouver es el segon mes gran d’Amèrica, després del de Nova York. Pels carrers es veu molta gent jove, i poca gent gran, possiblement es degut al fet que la gent mes gran viu a les zones residencials apartades del centre i no baixen tant sovint al downtown.
La ciutat sembla relaxada, i amb una atmosfera molt agradable. No en va, Vancouver està considerada la quarta ciutat del mon en qualitat de vida, i la primera d’Amèrica. Segons l’Alvaro i l’Anna, els recorda Nova York en petit, i en net els dic jo, i es cert, es un downtown que defuig el concepte clàssic de la ciutat americana que tenen un centre exclusivament d’oficines. Aquí els edificis d’apartaments, els centres comercials i els edificis d’oficines estan tots barrejats. Hi ha gent per tot arreu anant d’un lloc a l’altre. A mes, com es cap de setmana els carrers estan força tranquils de trànsit.
Davant de l’hotel està la marina a on aterren els hidroavions. Hi ha un moviment considerable de petits avions equipats per aterrar a l’aigua. La veritat es que es pràctic, doncs et deixen tot just davant de la ciutat. Això fa que hi hagi un moviment considerable a l’aigua entre grans i petits vaixells i els hidroavions. A vegades quan s'enlairen, no es sap com s’evitaran entre els. Però, òbviament, sempre ho aconsegueixen.
Al davant de l’hotel atraquen els grans creuers que visiten la ciutat. Ara mateix hi ha dos. I al fons, a l’altra banda de la badia es veu el moll de minerals i petroli, amb una gran muntanya de sofre. Al fons està West Vancouver, la millor zona residencial de Vancouver, i segons ens diuen, una de les més (o es la més?) cares de Canada. Al dar
rere les muntanyes encara tenen força neu, tot i que s’ha reduït bastant des de la nostra arribada fa una setmana. També tenim tota la vista sobre Stanley Park, el gran pulmó verd de Vancouver.Serem a la ciutat dos dies. Primer pensava que seria massa temps, però ara veig que està be, tot i que Vancouver no es una ciutat que es pugui considerar un gran destí turístic. Les possibles activitat a la ciutat, a part de la visita al Museu i al Aquàrium, acaben aviat. Les grans atraccions son als voltants i nosaltres ja les hem fet, com anar a Whistler, les Coastal Mountains o a veure les Orques. La nostra idea es badar per la ciutat, viure la seva atmosfera i, com no, comprar com a europeus àvids de gastar un Euro fort.
Son les 9,30 i el sol comença a escalfar força quan ens posem en marxa. Aquest primer dia anirem a voltar per les zones comercials. Cada ú té els seus propis objectius. Ells botigues de moda i jo botigues de outdoors. Anem a West Broadway, carrer apartat del centre, però que es un gran eix comercial de material esportiu i botigues de bicicletes. Comprem (compro) algunes coses mentre els nois rondinen. A mida que passa el temps el carrer es va omplint de gent. La activitat comercial es viva i animada.
Després anem cap Robson Street, la gran artèria comercial de Vancouver. L’Alvaro i l’Anna estan al seu terreny, entrem i sortim de botigues, i al final, com es previsible ens comprem el que volem i el que no volem. L’Anna es feliç amb la seva maleta nova, per a substituir la ganga que varem comprar l’any passat a Nova York a Xinatown i que no ha resistit gaire. Les voreres son plenes de vianants; turistes, locals. Xineses amb paraigua per a tapar-se del sol, per a no perdre la seva pell blanca. Davant de la petita catedral, una parada contra la presència de tropes canadenques a l’Afganistan i de les americanes a l’Iraq. Els homeless (hi ha uns quants) al terra per les ombres. Hi ha lloc per tot hom.
Mengem quelcom al Bistro Italiano, un lloc amb cambreres simpàtiques. La que ens atén, una xinesa, ve escortada d’una altra cambrera indoeuropea. Fem bromes sobre perquè van de dos en dos. Segons l’Alvaro, la indoeuropea ensenya a la xinesa, i jo crec el contrari. Crec que l’Alvaro te perjudicis de superioritat de la raça blanca.
A mitja tarda la calor es important i ja en tenim prou de fer el consumista. Tornem a l’hotel i l’Anna i jo ens anem a la piscina mentre l’Alvaro practica el seu esport favorit, parlar per Skype. Qui anava a dir que a Vancouver acabaríem prenent una bany a mitja tarda a la piscina de l’hotel! La piscina no es molt gran, plena de nens sorollosos, com es normal a una piscina, però passem una estona agradable al solet.
Una vegada recuperats, anem a sopar a “A Kettle of Fish” restaurant agradable a Pacífic Avenue, tot just a l’altra banda de downtown. El peix es excel·lent i el vi també. Amb l’Alvaro anem fent proves de vins de British Columbia. No sabia que a aquesta regió hi haguessin vins, em pensava que érem massa al nord. De tota manera arribem a la conclusió que els blancs, sense ser espectaculars, es beuen be, però els negres, en el futur ens estalviarem.
El cambrer es simpàtic, encara que l’Alvaro sospita d’ell. De fet, l’Alvaro ha sospitat de 9 de cada deu homes que amb que ens hem creuat. O Vancouver es el paradís gay, o el radar de l’Alvaro està avariat. Personalment crec que es la segona opció.
Enviar a un amic
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada