Lillooet - Vancouver

Lillooet. Son les sis del matí amb un sol radiant. No fa fred. Potser 18 graus, temperatura francament sorprenent en aquestes latituds, i el patró de l’hotel em diu que la previsió es arribar avui als 33 graus. Sembla increïble.

Reprenem la ruta 99 Sud, en direcció cap a Pemberton i Whistler. La carretera, estreta i amb el terra irregular, va fent revolts pel fons de la vall del Cayoosh Creek. El paisatge canvia completament del de Lillooet. Primer recorda les valls de la Sierra Nevada californiana, amb pins, que aquí ja no es veuen atacats per l’escarabat i un terreny amb grans despreniments que arriben fins al mateix riu. A mida en que guanyem alçada, la vall te un aspecte més alpí. La vegetació es més densa i arriba fins al riu d’aigües cristal·lines que hi ha al costat de la carretera. no es un riu d'aigues glacials i minerals de color terbol com els que hem vist a les Rockies. Els cims Tenen força neu.

Travessem repetidament el riu, o els torrents que hi desemboquen per mitjà d’estrets ponts de fusta. El dia es radiant i el paisatge també.

Arribem la zona alta de la vall, on hi ha un llac d’aigües transparents. Quina diferencia amb els llacs glacials de colors blaus turquesa! En aquest es pot veure clarament el fons, ple de troncs enfonsats, una gran quantitat. Provenen dels arbres caiguts que baixen amb el desgel. De fet, on ens aturem, els troncs fan una mena de barrera natural que va de banda a banda del llac, barrera que els ocells aprofiten estar-hi amb gran enrenou. Hi ha corbs, ànecs i altres ocells que xisclen. A l’altra banda del riu es veu un niu de castors, i al fons del llac, les muntanyes nevades tanquen el que es una veritable postal. Senzillament bucòlic.

Les muntanyes que ens envolten, tot i no tenir mes enllà els 3.000 metres, tenen grans geleres. Estem entrant a les Coastal Mountains, amb la punxa nevada de la Skihist Mountain (2.944 m.) davant nostra, imponent.

Baixem, per una carretera revirada, que posa a proba la capacitat de l’Alvaro d’agafar les corbes cap a l’esquerra, amb les que te un cert conflicte i la de l’Anna i meva per a resistir-ho. l’Anna es queixa de la conducció de l’Alvaro (i jo també), encara que l’Alvaro no està conforme amb les queixes i considera que es un gran conductor i poc a poc millora la traçada de les corbes.

El dia es radiant, lluminós i càlid. Baixem aturant-nos a fer fotografies i vídeos arreu, entre comentaris sarcàstics de tota mena dels nois per tanta filmació i reportatge. Ja som al fons de la vall, al Lillooet Lake, a tocar de Penderton, petita localitat amb algunes granges i motels. El paisatge es dens i verd. Ja som a la vall de Whistler i, a mida que ens hi apropem, el trànsit augmenta exponencialment.

Whistler. Es l’estació d’esquí mes famosa de British Columbia, i possiblement del Canada. Té dos àrees esquiables: Whistler Mountain i Blackcomb Mountain. Avui només està oberta la segona, i ens diuen que demà dissabte, obriran la primera. Per nosaltres es suficient, doncs només volem fer un volt i veure les pistes i la vista.

Whistler es un centre turístic de primera magnitud tant a l’hivern com a l’estiu. En aquesta època, es fa esqui (i molt snowboard) a la gelera i també BTT, en la modalitat de descens, encara que no se com pugen, possiblement amb alguna cabina, ja que als telecadires que nosaltres agafem, no es veuen bicicletes ni tenen fixacions per a penjar-les. Es un tipus de ciclisme molt diferent de l’europeu, i el practiquen bàsicament nois joves freeriders.

A l’arribar a l’esplanada de venda de forfaits, ens enduem la sorpresa de trobar-nos amb els Oscos, els nostres amics mexicans amb els que havíem compartit cap de setmana a casa els Floyd. Es tota una coincidència! Han vingut des de Vancouver ja que el seu fill Diego, que mai ha esquiat, vol provar l`snowboard a la gelera. Ens saludem tots divertits però no pugem junts doncs ells van justos de temps per tornar a Vancouver i nosaltres no volem anar fins a dalt de tot sinó només fer un volt i veure la vista.

La vista es imponent. La vall es amplia i es veuen arreu cims nevats i geleres. Sorprèn la quantitat de neu que encara hi ha a les pistes, fins a cotes força baixes, tot i la calor que està fent avui. De tornada, a la cadira ens creuem amb molts snowboarders, a quin més fatxenda. Uns pugen estirats a la cadira, els altres mig despullats, unes amb el pantalons baixats per a prendre el sol, altres amb una gorra i el casc podat mig cap enrere. No parem de riure mentre en els creuem baixant. L’Alvaro em diu que tregui la càmera i els filmi, però quan ho faig, com per encanteri, ja no ens creuem amb cap mes i no podem filmar-ho.

Mengem a Whistler en un lentíssim restaurant i passegem una mica pel poble, encara que no hi ha pas gaire a veure. A l’acabar, agafem la carretera cap a Vancouver. Es una carretera amb molt trànsit, i que a mes es troba en obres, per a fer una autovia de cara als JJOO de 2010. l’Única distracció que tenim es seguir a un Porsche vermell descapotable fins que el perdem de vista malgrat les vanes esperances de l’Alvaro de seguir-lo.

Camí de Vancouver veiem muntanyes i geleres immenses. Arribem al fons del fiord on està Squamish. Som a 40 Qm. de la ciutat i ja es zona residencial. Arribem a Vancouver en plena hora punta, l’Alvaro neguitós perquè es vol connectar a Skype. L’Anna i jo ens ho prenem amb tranquil·litat. Sol radiant, temperatura extraordinària. Arribem a l’hotel, on l’Alvaro es connecta com un desesperat i l’Anna i jo anem a passejar pel waterfront i a veure com aterren i s'enlairen els hidroavions.

Ens allotgem al Fairmont Waterfront Hotel. Enyorem el nostre lodge de Golden, i anem a sopar al centre, passant per un allau humà a Robson Street. El restaurant xinès es el Shanghai Lounge, res d’espectacular, però correcte. Poc a poc, el viatge arriba a la seva fi.

Per demà, diuen, pujarà encara mes la temperatura i ens aproparem als 30 graus i ni un núvol. Som a Canada?

Si vols vueres les fotografies, clica aquí: 080627 - Lillooet - Vancouver